LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ

Potser l’era electrònica ens ha de conduir a ser a prop de la Biblioteca de Babel borgiana que abasta tots els pensaments humans. En el seu llibre Història de la societat de la informació  Mattelart apunta les tres eres civilitzadores que establí McLuhan: l’era prealfabètica o societat oral, l’era alfabètica o societat escrita i l’era electrònica o aldea global. Per a ell seríem davant d’un nou ‘tribalisme planetari’.[1] Armand Mattelart fa una anàlisi de la societat de la informació que passaria per sis conceptes claus: el culte al nombre com a forma d’organitzar el pensament i el diàleg públic; la gestió de l’era industrial i científica des d’un punt de vista de la societat funcional, més enllà d’un dret natural a la vida privada i que crea un nou tipus de sociabilitat; l’aparició i assimilació de la informàtica a la quotidianitat amb uns envits geopolític, científic i civilitzacional;  uns escenaris postindustrials amb tres focus d’emissió: les ciències socials, la investigació provisional i la geopolítica; els avatars de les polítiques públiques i, finalment la societat global de la informació que és el resultat d’una construcció geopolítica i que ens han venut com una societat més solidària, oberta i democràtica. 

Molt abans de l’anomenada ‘revolució de la informació’ ja hi havia consciència de la representació reticular del planeta i del concepte de xarxa. Ara aquest terme ha esdevingut la metàfora d’una nina russa. Una mena de bagul on hi cabrien la revolució dels assumptes diplomàtics, la revolució dels assumptes militars o la revolució gerencial.

En aquests ‘revolució de la informació” hi hauria termes tan interessants com  el concepte de ‘soft power’[2] o capacitat d’engendrar en l’altre el desig d’allò que nosaltres volem que vulgui, fent-ho més des de la seducció que des de la coerció. Això ens faria passar de la diplomàcia dels canons a la diplomàcia de les xarxes, per encarrilar la democràcia del mercat. El de ‘netwar’[3] emprat  per referir-se als atacs a través de les xarxes. El de cyberwar[4] aplicat als conflictes de tipus militar a gran escala. Lligada a les noves tecnologies hi hauria, a més, la ‘guerra perfecta’, una guerra sense intervencions quirúrgiques ni danys col·laterals. Tot plegat propiciaria la nova geoestratègia militar.

Per a Nicholas Negroponte, la xarxa fa nul·les les nocions de centralitat, territorialitat i materialitat i, enumera les quatre virtuts cardinals de la societat informacional: descentralitzar, globalitzar, harmonitzar i  donar plens poders per a fer. “El que és digital suposarà cada vegada menys dependència d’un lloc i d’un temps específic”.[5] Aquest home ‘empoderat’ serà un individu-electró lliure, en un mercat lliure. La supressió de les barreres a la competència i la desregularització massiva és el que hom anomena el mite de la ‘nova frontera’ electrònica. En un món que ben aviat estarà lliure de fronteres i lliure de líders.

Mattelart apunta que l’empresa-xarxa esdevé el símbol del final de la contradicció entre treball i capital, que havia condicionat l’era industrial

Emergirà una nova mentalitat de mercat en la qual la neopopulista noció de global democràtic marketplace donarà carta de naturalesa als tòpics de llibertat de paraula i d’elecció de l’individu.  Tot això, però, està produint una marginalització, una fractura digital, una línia que separa els info-pobres dels info-rics. És per això que sorgeixen els grups i moviments antiglobalització i les formes de resistència alternatives. Es reformulen les maneres de resistència dels anys setanta amb les seves reivindicacions per poder fer i poder viure en un altre món.

Davant el neodarwinisme informacional Mattelart diu que cal “oposar una concepció dels nous dispositius tècnics elaborats per les noves tecnologies creadores de les ciències, de les arts i de les innovacions socials. Reflexionar sobre els múltiples enllaços de les mediacions socials, culturals i educatives a través de les que es construeixen els usos d’allò digital i que estan en la mateixa font de la vida en democràcia”[6]

---

[1]Armand Mattelart parla d’aquestes etapes: “la comunicació natural, oral i gestual, que mobilitza tots els sentits, edat del pensament màgic i del tribalisme; l'edat de la tirania de la visió, iniciada per l'escriptura alfabètica i la impremta, edat del racionalisme abstracte i del nacionalisme, i l'edat de la transmissió electrònica que consagra la tornada de tot el teclat sensorial, edat d'un nou tribalisme, en aquest cas planetari”. Historia de la Sociedad de la información. Paidós. Barcelona, 2002.  Pàg. 73

[2] Per a Armand Mattelart  i seguint Joseph S. Nye,  el  soft  power:  “reposa en l'atractiu que exerceixen les idees o en l'aptitud per fixar l'ordre del dia de tal forma que modela les preferències dels altres. Si un Estat aconsegueix que el seu poder sigui legítim als ulls dels altres i aconsegueix instaurar institucions internacionals que els anima a canalitzar o limitar les seves activitats, ja no hi ha necessitat de gastar tants recursos econòmics i militars tradicionalment costosos”. Historia de la Sociedad de la información. Paidós. Barcelona, 2002.  Pàg. 73

[3] Com diu Mattelart  el terme s'aplica “a les noves formes de conflictes de baixa intensitat protagonitzats per actors no estatals que fan un curt circuit  les jerarquies governamentals a través de les xarxes i que exigeixen, per part d'aquestes últimes, una resposta per aquesta mateixa via”. Obra citada. Pàg. 137

[4] Segons Mattelart el terme s’aplica “als conflictes de tipus militar, a gran escala, però modificats per les tecnologies de la intel·ligència”. Obra citada. Pàg. 138

[5] Mattelart cita Nergroponte a Historia de la Sociedad de la información. Paidós. Barcelona, 2002.  Pàg. 144.

[6] Armand Mattelart  a Historia de la Sociedad de la información. Paidós. Barcelona, 2002.  Pàgs. 163i 164.