A propòsit d’AFTERNOON, A STORY de Michael Joyce
Michael Joyce és el primer autor
d’una ficció en un mitjà hipertextual. Hom l’ha anomenat ‘l’Homer de l’hipertext’.[1]Afternoon, a story és un
text iniciat el 1985 i editat amb el programari de creació hipertextual,
Storyspace d’Eastgate System, el 1987. El text el formen 539 pantalles (nodes)
relacionades per 950 enllaços.
Podem dir que l’argument o univers
narratiu és senzill. Peter veu un cotxe accidentat que sembla el de la seva
exdona, amb els cossos ferits, o potser morts, que podrien ser els d’ella i el
fill de tots dos. La historia canvia de lloc, de temps, de narrador… “Podem
dir que no hi ha històries, només lectures;
la lectura és aquí l’exploració d’un univers narratiu i no construït per
un guió”.[2]
Cada lector fa el seu propi camí. La
narració és un laberint. Hi ha vint inicis posibles. Si el lector només passa
pàgines en recorrerà 35 que ofereixen la trama narrativa. Però será una
historia inacabada.
Joyce deixa la responsabilitat
d’acabar en el lector: “Quan la història no progressi, o doni
tombs, o quan et cansis dels camins, l’experiència de la seva lectura acaba”[3]
però, al cap i a la fi, deixar de llegir és deixar que no existeixin més
històries alternatives.
El lectorautor del que parla Isidro Moreno
també el destaca Landow: “La nostra
col·laboració al relat i creació de la història no es completa ni
específicament aleatòria, ja que Joyce proporciona molts ganxos on subjectar
els nostres pensaments, però ens convertim de veritat en lectors-escriptors i
ajudem a relatar el conte que estem llegint”.[4]
Per a Campàs és una narració laberíntica en constant metamorfosi.
També m’agrada la idea de Landow -manllevada del Lévi-Strauss d’El pensament salvatge- : “el lector-escriptor d’hipertext esdevé un bricoleur. Suggereixo que aquest bricolatge aporta una nova classe d’unitat apropiada a
la hipertextualitat. Si s’accepta que la trama és un fenomen creat pel
lector-escriptor amb els materials que li ofereixen les lexies en lloc d’un
fenomen propi i exclusiu del text, aleshores pot acceptar-se que la lectura d’afternoon
i altres obres de ficció en hipertext
produeixen una experiència molt similar a la que produeix la lectura d’una
trama unitària”[5]
Com ens recorda Koskimaa, Joyce recomana
escollir ‘paraules amb textura’. Unes paraules que: “desencadenen unes associacions determinades en la ment del lector”.[6]
La llibertat del lector -com assenyalen Campàs i Pajares- pot
resultar ‘exasperant’. Koskimaa parla de ‘decepció’. Susana Pajares és del
parer que, en el pla tècnic, Michael Joyce assoleix molt amb molt poc: “segurament perquè coneix molt bé els grans
mestres de la literatura que ja havien trencat la linealitat en la pàgina
impresa”.[7]
[3] Joan Campàs a
Afternoon, a story de Michael Joyce (1987). En línia a Aura digital http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/casafternoon.html. També a George P Landow, Afternnon, de Michael Joyce dins
Hipertexto
3.0. Teoría crítica y Nuevos medios en la era de la globalización.
Paidós. Barcelona, 2009. Pàg. 288
[7] Susana Pajares Toska a Cuatro
hipertextos de Eastgate. En línia a http://pendientedemigracion.ucm.es/info/especulo/hipertul/eastgate.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada