Hem passat de consultar Internet a publicar en l’anomenat
programari social. La Xarxa s’ha tornat activa, oberta i intercomunicada. A
aquest fet hi ha contribuït el binomi lliure i gratuït i, un munt de
dispositius: Youtube, Facebook, Twitter, Picassa, Slideshare, Flickr, Blogger,
Wordpress... El blog s’ha convertit en el mitjà d’expressió individual per
excel·lència que permet comunicar-se i interactuar amb altres usuaris. També la
creació d’una identitat virtual.
Per a Debbie Well els blogs són “una forma d’expressió personal autèntica i inèdita i una manera
d’escriure des d’una veu o una personalitat diferent”.[1]
Meritxell Martí és del parer que “és en aquest espai de llibertat virtual on
es configuren les identitats subjectives, les creacions del jo que vénen a
substituir un públic homogeni i passiu, durant la segona etapa de la
globalització. Els blogs (també anomenats
bitàcoles) posen sobre la taula noves formes de relacionar-se amb un
mateix, amb els altres i amb el món informatiu”.[2]
I també: “la construcció de la
subjectivitat, la retroacció (feedback) amb el públic (audiència) i, en
definitiva, l’esfera informativa que es filtra per aquesta escletxa i discorre
paral·lela a l’esfera oficial”.[3]
Landow veu els blogs com una forma d’escriure i llegir
hipertext que s’ha desenvolupat d’una manera extraordinària: “La primera modalitat àmpliament
generalitzada de la Xarxa que permet aproximar-se a la visió dels primers
teòrics de l’hipertext”.[4]
Hi ha també crítics dels blogs com Herring, Scheid, Bonus i
Wright[5] que
creuen que els seus autors ”exageren el
fet que estan interconnectats, són interactius o estan orientats vers
esdeveniments externs, i subestimen la importància dels blogs com una forma
individualista d’expressió personal”. O com Geert Lovink que malgrat creure
que la Xarxa, amb els blogs s’ha tornat activa i ha superat la passivitat
voyeur davant una tendència creixent a l’exhibició, no creu en el sentit social
dels blogs i els veu com una forma de publicació banal o vanitosa i creu que a
Internet hi ha massa soroll.
Per la seva banda Jesús Miguel Flores i Guadalupe Aguado[6] esmenten
la influència dels blogs en el periodisme i la seva fiabilitat o credibilitat.
Qüestionen els criteris periodístics com l’objectivitat, la piràmide invertida
o la classificació per gèneres. Per a ells aquest periodisme participatiu
serien més un filtre que no generadors d’informació (el que llegim als blogs
prové d’altres fonts informatives). Els blogs també defugen el paradigma
tradicional de censura-control-rigor. A això hi contribueix la concepció de la
Xarxa amb l’absència de normes i legislació que fa , però, que pugui comportar
no estar subjectes a monopolis informatius i accedir a la informació amb més
llibertat i heterogeneïtat.
Els qui fan apologia dels blogs n’esmenten els aspectes
positius: la mobilització ciutadana, l’exploració de la identitat, l’ocupació
de l’espai públic digital o la creació de comunitat. Annabelle Klein ha
investigat les escriptures del jo a Internet. Per a ella es transformen tant la
identitat com el discurs en pro de l’articulació d’un ciberjo i d’un cibertu
que serien percebuts en la transacció apunt-comentari. Klein afirma que “les pàgines personals i els blogs ofereixen
a cadascú l’espai d’una posada en escena de si”.[7]
I parlant d’aquest jo, hom podria pensar que el blog és un
símil virtual de l’antic diari personal. Per a Rebecca Blood els blogs “no són pas els hereus del gènere similar
fora de línia, sinó que són nadius d’internet”[8]
Blood també creu els blogs poden “transformar
tant els escriptors com els lectors de ser audiència a esdevenir públic, és a
dir, de consumidors a creadors”[9]
A més del fet que proveeixen d’anàlisi i crítica, l’efecte aparador que generen
i la capacitat de visibilitzar la persona que l’administra.
Per a Keith Stuart[10] els
blogs són freqüència, brevetat i personalitat. I barregen tres oposicions
binàries: objectivitat amb subjectivitat (dades externes o personals versus la
vivència concreta, la informació tamisada pel jo o el ciberjo); diàleg amb
monòleg i parla amb escriptura.
En la definició del blog que dóna Technorati es reconeix que “El poder dels blogs és que permeten que
milions de persones puguin publicar fàcilment les seves idees i que milions més
puguin fer-hi comentaris. Els blocs són un mitjà dinàmic, fluid, més semblants
a una conversa que a una biblioteca. En comptes de ser consumidors passius de
la informació, cada vegada hi ha més usuaris d’Internet que s’estan convertint en
participants actius. Els blogs permeten que cadascú tingui una veu”.[11]
El blog s’escriu en primera persona, de manera
subjectiva i ho fa parlant d’una
història paral·lela, sovint invisibilitzada en un espai de llibertat i amb una
nova agenda temàtica. Prioritza més la immediatesa que el fet de contrastar-ho
amb les fonts. Com un periodisme més proper amb més interactivitat amb els
lectors. Tot plegat esdevé la creació d’una ciberidentitat on l’hipertext és un
element imprescindible.
No podem oblidar, però, la fractura o bretxa digital. Cal
pensar que l’accés a Internet no és encara democràtic. No arriba a segons
quines zones geogràfiques, estrats socials, edats i sexes cosa que fa que
encara hi hagi grans desigualtats pel que fa al seu ús.
[1]
Debbie Well apunta onze aspectes més: “Una forma d'expressió
personal autèntica i inèdita; una eina instantània de publicació; un diari en
línia amb continguts constantment actualitzats; periodisme amateur; una cosa
que revoluciona la web (pensa en la sindicació); una forma de crear comunitat;
una alternativa al corrent general dels mèdia; una eina per a ensenyar a
escriure els estudiants; una nova forma de comunicació amb els clients; una
forma de mantenir-se ocupat quan es té molt temps lliure. Molta més gent de la
que ho admetria estaria dins d'aquesta categoria; una manera de pensar i
escriure en paràgrafs curts en comptes d'un llarg assaig (que ningú no té temps
de llegir); un sistema de correu massiu o d'estar en contacte amb els amics i
la família”. Citat per Meritxell Martí a
Weblogs. Diaris personals digitals. Material de l’assignatura Escriptures hipertextuals. UOC. 2014. Pàg. 11.
[2] Meritxell
Martí Orriols a Weblogs. Diaris
personals digitals. Material de l’assignatura Escriptures hipertextuals. UOC. 2014. Pàg. 1.
[4] George P Landow al prefaci d’Hipertexto 3.0. Teoría crítica y
nuevos medios en la era de la globalización. Paidós. Barcelona, 2009.
Pàg. 13
[5] Herring, Scheid, Bonus
i Wright són autors del llibre Bridging the Gap: a Genre to Analysis of
Weblogs. Citat per Meritxell Martí a
Weblogs. Diaris personals digitals. Pàg. 5
[6] Flores és doctor en Ciències de la Informació de la Universidad
Complutense i Aguado directora del Departament de Periodisme i Comunicació
Audiovisual de la Universitat de Nebrija. Citats per Meritxell Martí
a Weblogs. Diaris personals digitals. Pàg. 6
[7] Annabelle Klein és
autora de Les hompages, nouvelles écritures de soi, nouvelles lectures de l’autre.
Citada per Meritxell
Martí a Weblogs. Diaris personals digitals. Pàg. 7
[11] Citat per
Merce Molist a La blocosfera catalana. Dins Coneixements
i societat 10. Pàg. 30 En línia a
http://www10.gencat.net/dursi/generados/catala/departament/recurs/doc/cis10_tot.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada