Suposo
que deu ser cert que el llenguatge pot arribar a condicionar la meva manera de
veure el món. Però em quedo amb una idea: “La
facultat del llenguatge i la seva concreció en les llengües diverses és un
mecanisme molt potent i variat per a la comunicació, per a l’autoexpressió i
per a tota mena de relació humana”.[1] El llenguatge és un fet diferenciador de
l’ésser humà: Ni el pensament existeix al
marge del llenguatge, ni el llenguatge al marge del pensament. Al contrari,
tots dos processos mostren relacions interdependents relativament complexes”.[2]
L’escriptura
està per tot arreu, és aquella ubiqüitat de la que parla Olson per referir-se a
una de les principals característiques de les societats modernes. Els
occidentals ens hem cregut que l’escriptura era molt superior a
l’oralitat. Les sis creences més
arrelades són: l’escriptura com a transcripció de la parla; la seva
superioritat respecte a la parla; la superioritat tecnològica del sistema
alfabètic d’escriptura; l’escriptura com a òrgan del progrés social; la cultura
escrita com a instrument de desenvolupament cultural i científic i la cultura
escrita com a desenvolupament cognitiu.
Algunes
crítiques a aquestes informacions serien que “aprendre a llegir consisteix a escoltar la parla i reflexionar sobre
ella d’una forma nova”; la llengua oral és la possessió i eina fonamental de
l’intel·lecte i l’escriptura, malgrat la seva importància seria secundària”;
“hi ha objeccions a la supremacia universal de l’alfabet com a representació de
la llengua”; “la cultura escrita no només és una via real cap a l’alliberament
sinó també un mitjà d’esclavitud”; tot i que “l’escriptura és de la més gran importància per al pensament, escriure
una cosa no pot canviar ni representar de manera significativa la representació
que en tenim” i, finalment, “és un
error identificar els mitjans de comunicació amb el coneixement que es
comunica”.[3]
Alguns
són de l’opinió que l’hipertext inaugura un altre model escrit de llengua. I
sobre el tema de la interpretació hi ha els qui diuen que el significat està en
el text i ha de ser desxifrat pel lector i altres que pensen que el significat
està en el lector que l'aplica al text. Però quina relació té l’escriptura
escrita i el pensament?. Tota escriptura té connotacions cognitives? El
pensament és sobre les coses o sobre la representació d’aquestes coses? On
queda la idea que ‘jo sóc l’hipertext’? Olson és del parer que “Amb la revolució digital i l’emergència de
l’hipertext ens podem preguntar si s’està gestant una nova concepció del món i
de nosaltres mateixos com a producte d’un món sobre la pantalla”.[4]
En
l’actualitat potser som cada vegada més d’ordinador. A mi però, em fascina més el llibre. Encara m’imprimeixo
el material de l’assignatura. Segons
Vanderdorpe “el llibre té d’entrada una
funció totalitzadora i tendeix a saturar un domini de coneixements,
l’hipertext, pel contrari invita a la multiplicació dels enllaços, en una
voluntat de saturar les associacions d’idees per tal de retenir un lector els
interessos del qual són mòbils i en deriva associativa constant”.[5] Si
l’escriptura es va desfer una mica de l’oralitat, també va modificar la relació
entre el receptor i l’obra. Va fixar el pensament i va possibilitar ordre,
continuïtat i coherència on hi havia fluïdesa i caos. Va fer que la lectura fos
un procés lineal. Derrida afirma que “El
final de l’escriptura lineal és també la fi del llibre”.[6]
Encara que Vanderdorpe afirma que “un
hipertext no és tampoc necessàriament no lineal”.[7]
Amb
Internet la paraula s’ha fet tecnològica. L’hipertext facilita al lector els
elements d’informació que necessita i esdevé “l’ara i aquí”. Estableix una
relació dialògica amb el lector i possibilita diverses ramificacions en la
trama textual. Vanderdorpe considera que “el
lector de l’hipertext s’ha apropiat d’una part del paper fins ara reservada a
l’autor: clicant damunt dels ancoratges, esdevé el descriptor de les relacions
de lectura entre diferents parts del text”.[8] I afirma
també que “l’hipertext només podrà
instaurar un nou mode de lectura a condició de jugar amb totes les seduccions
de la llibertat d’elecció”.[9]
També
m’interessa alguna idea relacionada amb la lectura de la imatge, com per
exemple que el quadre s’ofereix en la seva totalitat. Escollir-ne un detall pot
fer que se’n faci una lectura diferent i, per tant, un sentit diferent. Això
seria un punt de contacte amb l’hipertext que no ofereix un començament i un
final obligats. I això, encara més en un món en el qual cada vegada es fa més
palès l’ascens del que és visual i d’allò que és sonor. L’hipertext trenca la
divisió que hi havia des de fa cinc mil anys entre oral i escrit. La dimensió
hipertextual esdevé indispensable. Sense
oblidar que l’hipertext també té cotilles o constrenyiments: dificultat per
fragmentar i establir enllaços; interrogar-se sobre la noció de text i
fragment; elaborar un pensament per fragments; com titular aquests fragments...
Això ens allunya de la utopia de Bush i Nelson d’una xarxa accessible des
d’arreu. Sortosament l’hipertext “es caracteritza per la riquesa del seu
potencial d’interactivitat i els canvis bruscs de context als que obliga sovint
al lector. Aquestes característiques semblen apropar-nos a la situació
d’oralitat, una oralitat, tanmateix, fictícia en el sentit que la paraula és
sovint eliminada en profit de l’escrit”.[10]
La globalització és una realitat imparable que ha arribat de
la mà d’Internet com a mitjà universal de comunicació i de transmissió de la
informació. Una teranyina de múltiples trajectes que esdevé una autèntica
‘societat xarxa’. Això ens ha de permetre desenvolupar comunicacions
interactives i la propagació immediata del coneixement. En aquest marc,
l’hipertext ens proporciona noves condicions per a aquests canvis. Serà, però,
l’hipertext global o l’hipertext de cadascú? Un hipertext que és dins de
nosaltres mateixos. O, encara més, som
nosaltres aquest hipertext?
Per a desvetllar-ho ens ha calgut parlar de la societat de la
informació i de la societat de la ignorància, de llenguatge pensament i
escriptura, del funcionament del cervell, de la teoria del caos i de l’efecte
papallona, de quina ha estat la mutació de l’escriptura i la lectura i el seu impacte en l’estructura
del coneixement...
Deu tenir raó en Castells quan
afirma que “l’hipertext no és produït pel sistema multimèdia, utilitzant Internet
com a mitjà d’arribar a tots nosaltres: és
allò que produïm en utilitzar Internet per absorbir l’expressió cultural
en el món multimèdia”.[11] El meu
cervell no és aquell ordinador sofisticat que ens han volgut fer creure. Tampoc
no és la ment hiperactiva d’un Nelson. Ni la deductiva d’un Bush i el seu
Memex. Com ho ha de ser si sóc la rèmora d’un estudiant fracassat dels setanta.
D’un fill de l’EGB. Tampoc no acabo
d’endevinar si el meu pensament és lineal. Suposo que no. Però és que un
cervell, com diu Francisco Mora, no funciona com un ordinador. És un garbuix
d’emocions, sentiments i canvis produís per l’aprenentatge i la memòria. És una
maquinària emocional. Vet aquí l’error de Descartes que comentava Damasio. Això
del cervell com un ordinador és una gran metàfora. No em crec ser del tot l’hipertext personalitzat del que parla
Castells. Espero, però, que l’experiència compartida em permeti no sentir-me
tan aïllat, tan desatès, tan ensopit com mentre escrivia la PAC. Ara la deixo.
El treball em torna a cridar. Treballo en un teatre. A veure si es fa realitat la idea de Castells
amb que Campàs clou el llibre de Christian Vanderdorpe: L’art pot esdevenir un pont cultural entre la xarxa i el jo.
Potser l’era electrònica ens ha de conduir a ser a prop de la
Biblioteca
de Babel borgiana que abasta tots els pensaments humans o a un aleph
telemàtic, aquell indret on hi ha sense confondre’s i vistos des de
tots els angles, tots els llocs del món. Fem hi una mirada. Una mirada
hipertextual.
[1] Joan Campàs al resum
de Llenguatge,
pensament i escriptura. Una perspectiva lingüística. Material del curs Escriptures
hipertextuals. Pàg. 17
[2] Joan Campàs al resum
de Llenguatge,
pensament i escriptura. Una perspectiva psicològica. Material del curs Escriptures
hipertextuals. Pàg. 29
[3] Critiques esmentades per David R. Olson a El mundo sobre el papel. El
impacto de la escritura y la lectura en la estructura del conocimiento. Recopilades
per Joan Campàs. Material
del curs Escriptures hipertextuals.
[5] Christian Vanderdorpe
a Del
papir a l’hipertext. Assaig sobre les mutacions del text i la
lectura. Adaptat per Joan Campàs. Material del curs Escriptures
hipertextuals. Pàg. 2
[6] Christian Vanderdorpe
cita Derrida a Del papir a l’hipertext. Assaig
sobre les mutacions del text i la lectura. Pàg. 12
[9] Christian Vanderdorpe
a Del
papir a l’hipertext. Pàg. 33
[10] Christian Vanderdorpe
a Del
papir a l’hipertext. Pàg. 56
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada