dimarts, 10 de juny de 2014

LA MORT VENIA AMB COTXE

A propòsit d’AFTERNOON, A STORY de Michael Joyce

Michael Joyce és el primer autor d’una ficció en un mitjà hipertextual.  Hom l’ha anomenat ‘l’Homer de l’hipertext’.[1]Afternoon, a story és un text iniciat el 1985 i editat amb el programari de creació hipertextual, Storyspace d’Eastgate System, el 1987. El text el formen 539 pantalles (nodes) relacionades per 950 enllaços.
Podem dir que l’argument o univers narratiu és senzill. Peter veu un cotxe accidentat que sembla el de la seva exdona, amb els cossos ferits, o potser morts, que podrien ser els d’ella i el fill de tots dos. La historia canvia de lloc, de temps, de narrador…  “Podem dir que no hi ha històries, només lectures;  la lectura és aquí l’exploració d’un univers narratiu i no construït per un guió”.[2]  Cada lector fa el seu propi camí. La narració és un laberint. Hi ha vint inicis posibles. Si el lector només passa pàgines en recorrerà 35 que ofereixen la trama narrativa. Però será una historia inacabada.
Joyce deixa la responsabilitat d’acabar en el lector: “Quan la història no progressi, o doni tombs, o quan et cansis dels camins, l’experiència de la seva lectura acaba”[3] però, al cap i a la fi, deixar de llegir és deixar que no existeixin més històries alternatives.
El lectorautor del que parla Isidro Moreno també el destaca Landow: “La nostra col·laboració al relat i creació de la història no es completa ni específicament aleatòria, ja que Joyce proporciona molts ganxos on subjectar els nostres pensaments, però ens convertim de veritat en lectors-escriptors i ajudem a relatar el conte que estem llegint”.[4] Per a Campàs és una narració laberíntica en constant metamorfosi.
També m’agrada la idea de Landow  -manllevada del  Lévi-Strauss d’El pensament salvatge- : “el lector-escriptor d’hipertext esdevé un bricoleur. Suggereixo que aquest bricolatge aporta una nova classe d’unitat apropiada a la hipertextualitat. Si s’accepta que la trama és un fenomen creat pel lector-escriptor amb els materials que li ofereixen les lexies en lloc d’un fenomen propi i exclusiu del text, aleshores pot acceptar-se que la lectura d’afternoon i altres obres de ficció en hipertext produeixen una experiència molt similar a la que produeix la lectura d’una trama unitària”[5]
Com ens recorda Koskimaa, Joyce recomana escollir ‘paraules amb textura’. Unes paraules que: “desencadenen unes associacions determinades en la ment del lector”.[6]
La llibertat del lector  -com assenyalen Campàs i Pajares- pot resultar ‘exasperant’.  Koskimaa  parla de ‘decepció’. Susana Pajares és del parer que, en el pla tècnic, Michael Joyce assoleix molt amb molt poc: “segurament perquè coneix molt bé els grans mestres de la literatura que ja havien trencat la linealitat en la pàgina impresa”.[7]




[1] Com Rainer Koskimaa. Close reading: Hipertextos de ficción. UOC. Barcelona, Pàg. 181.
[2] Joan Campàs a  L’hipertext. Editorial UOC. Barcelona, 2005. Pàg. 91
[3] Joan Campàs a  Afternoon, a story de Michael Joyce (1987). En línia a Aura digital  http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/casafternoon.html. També a George P Landow, Afternnon, de Michael Joyce dins Hipertexto 3.0. Teoría crítica y Nuevos medios en la era de la globalización. Paidós. Barcelona, 2009. Pàg. 288
[4] George P Landow, Afternnon, de Michael Joyce Pàgs. 290 i 291.
[5] George P Landow, Afternnon, de Michael Joyce Pàg. 291.
[6] Rainer Koskimaa. Close reading: Hipertextos de ficción. Pàg. 184
[7] Susana Pajares Toska a Cuatro hipertextos de Eastgate. En línia a http://pendientedemigracion.ucm.es/info/especulo/hipertul/eastgate.html

dilluns, 9 de juny de 2014

EL CERVELL LECTOR

El Centre de cultura contemporània de Barcelona va fer una sessió sobre El cervell lector.  Va abordar el procés de lectura des de les neurociències i preguntes com: Què succeeix al cervell quan llegim? Com i quan va aparèixer la capacitat lectora? Com afecta la capacitat de llegir al  nostre cervell  i a la nostra manera de concebre el món?

dissabte, 7 de juny de 2014

LLEGIR I ESCRIURE EN XARXA I CANVI DE PENSAMENT

Sembla que l’escriptura i la lectura en línia i tota la nostra activitat a la xarxa contribueixi a canviar la nostra manera de pensar. Ho explicarem amb pinzellades de diversos autors. Com recordava Bush a As We May Think, la ment humana opera per associació: Un cop ha captat un element, immediatament en capta el següent que li és suggerit per l’associació de pensaments, d’acord amb una complicada xarxa de rastres que hi ha a les cèl·lules del cervell”.[1]

Landow ens recorda que Nelson, Van Dam, Derrida i Barthes com molts altres especialistes en hipertext i teoria cultural postulen que: “han d’abandonar-se els actuals sistemes conceptuals basats en nocions com centre, marge, jerarquia i linealitat i substituir-los per les de multilinealitat, nodes, enllaços i xarxes. Gairebé tots els participants en aquest canvi de paradigma, que marca una revolució en el pensament, consideren l’escriptura electrònica com una reacció directa als avantatges i inconvenients del llibre imprès”.[2]

Cassany es refereix a la controvèrsia que acompanya els programaris: “sobre si empobreixen i homogeneïtzen l’escriptura i el pensament o, al contrari, si empoderen els autors”.[3] La polèmica està servida.

Peter Kruse nega que la xarxa sigui un gran ‘cervell social’: “No ho és perquè no tindria mai consciència individual. En canvi, sí que ajuda a desvetllar la consciència col·lectiva de pertànyer a una comunitat global i, per tant, el compromís amb la comunitat”.[4]

Derrick de Kerckhove  afirma que “només amb pensar, pots canviar el contingut de la teva ment en temps real amb colors i moviment i so i textura i totes les altres simulacions que processem cada segon de la nostra vida mental en la nostra realitat virtual privada. La flexibilitat del processament de dades que experimentem en la nostra ment és l'estàndard que l'enginyeria dels mitjans de xarxa hauria d'intentar aconseguir”.[5]

George Lakoff ha escrit el llibre No pienses en un elefante sobre el llenguatge polític. En ell parla dels marcs de referència i de la importància de les metàfores. El marc de referència del ‘pare estricte’ i valors com autoritat , disciplina o identitat i la capacitat de mobilitzar emocions han afavorit les polítiques conservadores nord-americanes.

Em sembla interessant la idea de canviar els marcs de referència i penso que Internet hi pot contribuir: “Canviar de marc és canviar la manera que té la gent de veure el món. És canviar el que s'entén per sentit comú. ja que el llenguatge activa els marcs, els nous marcs requereixen un nou llenguatge. Pensar de manera diferent requereix parlar de manera diferent”.[6] Per a Lakoff els marcs serien a la sinapsis del nostre cervell en forma de circuit neuronal. Com ell mateix diu: “Quan els fets no encaixen en els marcs, els marcs es mantenen i els fets s'ignoren”.[7]

La influència d’Internet i les TIC en la vida diària ens fa processar una gran quantitat d’informació.  Nicholas G. Carr és autor de l’article Is google making us stupid[8] publicat a la revista The Atlantic Monthly (2008) i està convençut que Internet esta canviant les nostres ments i alterant les nostres habilitats cognitives. Internet faria més dèbils alguns funcions del cervell com el pensament profund, la capacitat d’abstracció o la memòria. En la mateixa línia hauria escrit Superficiales. ¡Qué està haciendo internet con nuestras mentes? (2011) La xarxa incentivaria la lectura superficial i aniríem perdent la nostra capacitat de concentració, contemplació i reflexió. “hi ha més informació disponible que mai però tenim més poc temps per fer-la servir i especialment per fer-ne un ús amb profunditat”. [9] En el món de Google hi hauria poc lloc per al silenci reflexiu.

El cervell no pot desxifrar i interpretar tantes dades. “Gràcies a la plasticitat de les nostres vies neuronals, quant més emprem la web, més entrenem el nostre cervell per a distreure’s, per a processar la informació molt ràpidament i de manera molt eficient”.[10] Entre les bondats d’Internet hi hauria la llibertat d’expressió i el fet que contribueix a ajudar els pobles en l’organització i defensa dels seus drets. D’altra banda “Les generacions més joves estan creixent amb tota la tecnologia a l’abast de la mà i pot arribar el dia en què al quedar-se sols amb els seus pensaments no sabran com respondre. Seran éssers superficials, fatalment perduts”.[11]

Nicholas G. Carr creu que sí que Internet canvia el nostre cervell i la nostra forma de pensar: “Els canvis en els nostres hàbits mentals produeixen canvis físics en el cervell. Aquest s'adapta mitjançant canvis químics i cel·lulars que persisteixen quan apagues l'ordinador. Internet estableix noves connexions en el cervell que abans no utilitzàvem, però també afebleix unes altres que abandonem. S'ha descobert que fins i tot quan no estem connectats ens costa molt concentrar-nos en una idea en particular. Encara que creguem que estem mentalment relaxats, en el nostre cervell segueix actuant aquesta nova tecnologia”.[12]
Totes les revolucions tecnològiques han produït debats entre els detractors i els entusiastes. Xurxo Mariño, neurofisiòleg i expert en neurociència computacional reconeix que la tecnologia i la cultura modelen el cervell. El problema és saber quant, com i si tindrà continuïtat: ”És poc probable que internet produeixi una modificació evolutiva” afirma”[13]. Per la seva banda, David Casacuberta, professor de filosofia de la ciència de la UB també creu, com Carr, que internet a desplaçat el llibre, però no pensa que sigui perjudicial: “El nostre cervell no funciona seqüencialment, pàgina a pàgina, sinó enllaçant conceptes com els hiperenllaços a internet”.[14]

Derrick de Kerckhove creu que les tecnologies digitals estan canviant l’estructura del nostre cervell. Diu que això és irreversible en els infants: “Els nens ja pensen en termes hipertextuals. Poden anar d’aquí cap allà sense seguir un ordre lineal”.[15]

Hi ha molts científics que com Kurzweil destaquen el potencial d’Internet com a eina de coneixement: “La Xarxa ofereix l'oportunitat d'albergar tota la computació, el coneixement i la comunicació que hi ha. Al final, excedirà àmpliament la capacitat de la intel·ligència humana biològica. I conclou: "Una vegada que les màquines puguin fer tot el que fan els humans, serà una conjunció poderosa perquè es combinarà amb les maneres en els quals les màquines ja són superiors. Però ens barrejarem amb aquesta tecnologia per fer-nos més intel·ligents".[16]

El neurocientífic Joshua Green creu que Internet no està canviant la nostra forma de pensar: “als crítics amb aquesta tecnologia ens proporciona un accés sense precedents a la informació, però no ha canviat el que els nostres cervells en fan”. Quelcom semblant creu el psicòleg cognitiu Steven Pinker: “els mitjans electrònics no renovaran els mecanismes del cervell per processar la informació”.[17] No sé si perdrem habilitats de concentració o recordarem tota la informació però el món d’Internet hi és per a quedar-se i cal que n’aprofitem les noves oportunitats.




[1] Vannevar Bush a Com podríem pensar  (As we may Think). En línia a Aura digital http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/bush1.html
[2] George P. Landow a  Hipertexto 3.0. Teoría crítica y nuevos medios en la era de la globalización. Paidós. Barcelona, 2009. Pàg. 24
[3] Daniel Cassany a En_línia. Llegir i escriure a la xarxa . Pàg. 170
[4] Citat per Daniel Cassany a En_línia. Llegir i escriure a la xarxa . Pàg.  21
[5] Derrick de Kerckhove a  Inteligencias en conexión. Hacia una sociedad de la Web. Gedisa.  Barcelona, 1999. Segona part: Hipertextualidad. Material del curs literatures hipertextuals. Pàg. 4
[6] George Lakoff a No pienses en un elefante. Editorial Complutense. Madrid, 2007. Pàg. 4 Lakoff recorda que “La neurociència ens diu que cadascun dels nostres conceptes —els conceptes que estructuren la nostra manera de pensar a llarg termini— estan incrustats en les sinapsis del nostre cervell. Els conceptes no són coses que poden canviar-se simplement perquè algú ens explica un fet. Els fets se'ns poden mostrar, però, perquè nosaltres puguem donar-los sentit, han d'encaixar amb el que està ja en les sinapsis del cervell. En cas contrari, els fets entren i surten immediatament. No els  sent, o no els  accepta com a fets, o ens confonen” Pàg. 16
[7] George Lakoff a No pienses en un elefante. Pàg. 59
[8]  Nicholas G. Carr ha publicat Is google making us stupid en línia a
[10] Vegeu l’article d’Emma Rodríguez Internet conducte a sociedades superficiales y menos humanes a El Mundo. 9/3/2011.
[11]’Emma Rodríguez Internet conducte a sociedades superficiales y menos humanas

[12] Nicholas G. Carr a l’entrevista d’Enrique Clemente Nicholas  Carr: ‘Internet erosiona el pensamiento profundo. La Voz de Galicia. 2/4/2011. En línia a http://www.lavozdegalicia.es/tecnologia/2011/04/02/0003_201104SC2P14991.htm. En la mateixa entrevista afirma que: Internet fomenta el rastreig, ens fa ser molt bons fent multitasques, però perjudica la nostra capacitat per mantenir l'atenció, ens fa menys contemplatius i reflexius i per això erosiona la nostra capacitat de pensar de forma autònoma i profunda. Té moltes coses bones, és molt eficaç per accedir de forma immediata a la informació i ens permet contactar amb els nostres amics. Les noves tecnologies són útils i divertides. Per això les usem. Però tenen un preu, el debilitament del pensament més profund, conceptual, crític i creatiu, que necessita reflexió i aïllament i no la distracció permanent que suposa connectar-se. La capacitat per centrar-se en una sola cosa és clau en la memòria a llarg termini, en el pensament crític i conceptual i en moltes formes de creativitat.
[13] Citat per Miguel Ángel Criado a Internet està cambiando las mentes. El Público.  Almeria 30/01/2011. En línia a http://www.publico.es/358846/internet-esta-cambiando-las-mentes
[14] Citat per Miguel Ángel Criado a Internet està cambiando las mentes.
[15] Derrick de Kerckhove  a El mérito del papel es que no es interactivo, hay que protegerlo  entrevista de Begoña Corzo al Magazine de La Vanguardia. 28/12/2012. En línia http://www.lavanguardia.com/magazine/20121228/54356514928/derrick-de-kerckhove-entrevista-magazine.html
[16] Citat per Abel Grau a  Internet cambia la forma de leer... ¿y de pensar?. El País. 10/10/2008. En línia a http://elpais.com/diario/2008/10/10/sociedad/1223589601_850215.html
[17] Els cita Cristina Sáez a Univers Internet: Més superficials o més llestos?. En línia a http://blogs.cccb.org/lab/article_univers-internet-mes-superficials-o-mes-llestos/

NADIUS, IMMIGRANTS, RESIDENTS O VISITANTS DIGITALS?

Marc Prensky[1]  va encunyar la metàfora de nadius digitals per referir-se a aquelles persones que van néixer després de l’arribada d’Internet i les TIC i han crescut envoltats de pantalles, mòbils, jocs d’ordinador i accessos a les xarxes socials... La meva generació encara som dels qui vam aprendre amb papers, bolígrafs i llibres i vam convertir-nos en immigrants digitals per a adaptar-nos a la revolució tecnològica d’Internet i la societat xarxa. Comparant uns i altres ens adonarem com Internet modifica els nostres processos de lectura i escriptura


immigrants digitals
nadius digitals
Poca facilitat per manipular imatges i vídeos perquè confiem més en la lletra impresa. Ens incomoda l’hipertext perquè estem acostumats a deixar-nos endur per la linealitat
Volen la informació de manera àgil i immediata. Se senten còmodes amb els documents hipertextuals i multimodals (tenen comptes als dispositius de les xarxes socials per penjar, compartir i comentar sobre diversos suports fotos, música, vídeos, textos...)
Fem les coses en monotasca o processament serial
Practiquen la multitasca o el processament paral·lel (diverses pantalles obertes: xats, respostes a correus electrònics, consultes en línia, descarregar pel·lícules, música o documents...)
Som individualistes i competitius
Funcionen millor en xarxa. Es connecten a la xarxa sempre que poden i són cooperatius (comparteixen els recursos, s’ajuden en l’aprenentatge, es reparteixen les responsabilitats...)
Estem acostumats als textos extensos i a esperar respostes lentes
Prefereixen  l’intercanvi ràpid, els textos curts i les representacions immediates, però són impacients amb els escrits llargs i les redaccions dilatades
Trobem normal haver-nos d’esforçar  -i avorrir- per a aprendre, llegir o estudiar
S’estimen més aprendre de manera informal o fins i tot jugant, sense esforçar-se i fins i tot divertint-se que embarcar-se en el rigor del treball tradicional
No valorem prou les habilitats dels nadius digitals perfeccionades amb la interacció i la pràctica i preferim moure’ns en allò conegut
Són conscients del seu progrés, cosa que els reporta satisfacció i una recompensa immediata
Font: A partir de Digital Natives, Digital Immigrants de Marc Prensky i En_línia. Llegir i escriure a la xarxa de Daniel Cassany

Daniel Cassany aclareix que aquestes diferències “no tan sols descriuen maneres noves de llegir i escriure, sinó també modes diversos d’accedir, usar, construir i concebre el coneixement”.[2] Som davant d’un canvi de paradigma cultural?

La metàfora de Prensky ha estat polèmica ja que hom creu que alguna de les seves afirmacions no ha estat contrastada amb investigacions rigoroses.

Referint-se a aquesta generació digital  o generació google (nascuts després de 1993) Williams i Rowlands[3] confirmarien que:
  • Els cal sentir-se connectats a la Xarxa sempre
  • Creuen que a Internet hi és tot i que tot és gratuït
  • Són la generació del ‘tallar’ i ‘enganxar’
  • No respecten la propietat intel·lectual
  • Se senten còmodes en qualsevol format (especialment els audiovisuals)


Per l’estudi no hi hauria proves que els joves:
  • Siguin més impacients que els adults
  • Prefereixin textos breus i senzills i interaccions immediates
  • Atribueixin més credibilitat al que diuen els amics enfront del que diuen les autoritats

Cassany esmenta també la metàfora de ‘residents/visitants digitals’ de Peter Kruse. Es basaria més en el comportament social de les persones que en l’edat o l’escolarització. Els visitants es connectarien de tant en tant a internet (per revisar el correu, llegir un bloc o un web o xatejar amb els amics) però preferirien les relacions personals presencials (amistats, relacions de parella, reunions, trobades...) Per a ells internet seria quelcom afegit, virtual i diferent de la realitat. Per contra, els residents viuen a la xarxa i s’hi senten tan còmodes com en les relacions presencials. No fan diferència de les relacions en línia i fora de línia i la xarxa ja forma part de la realitat.

Hi hauria, a més, la metàfora anònima dels ‘consumidors/productors’. Els consumidors agafem tot el que els cal de la xarxa sense fer-hi aportacions (tafaners i xafarders que es passegen per les xarxes socials sense afegir-hi res) En canvi, els productors tenen els seus perfils plens i ho comparteixen i postegen tot (fotos, música, powerpoints, escrits...). Els consumidors s’associen més als primers anys de la xarxa i els productors a les xarxes actuals.

Si pensem que a Internet els lectors han de ser també escriptors pensarem en la metàfora de Tim O’Really[4] del Web 2.0, el rusc i les abelles. Es va passar del Web 1.0 (de l’1 per a molts) al Web 2.0 en què els internautes eren alhora consumidors i productors gràcies a eines senzilles d’utilitzar per a fer blocs, compartir fotos i vídeos, construir una enciclopèdia en línia o relacionar-se a les xarxes socials. El Web com un gran rusc i les abelles que el nodreixen.

Cassany parla, a més, la metàfora sobre el contingut i el continent, el vi i les ampolles i com oblidem la influència del continent sobre el contingut. La xarxa ha eliminat bona part dels processos de producció i distribució cultural i són els autors qui connecten en línia amb les seves audiències. Per Cassany la darrera metàfora tractaria de la lletra digital i els superpoders o de tot el que es pot fer a la xarxa amb la lletra digital.

Els primers estudis sobre les diferències que hi ha entre llegir i escriure en paper o a la xarxa apuntaven aspectes com la hipertextualitat, intertextualitat, multimodalitat, plurilingüisme i multiculturalitat, gèneres electrònics, virtualitat, caràcter inacabat... Contraposaven interactuar amb la pantalla amb llegir i escriure llibres en paper. La xarxa i el paper es complementen. Per a Cassany, el canvi més dràstic és que la lectura i l’escriptura es produeixen en línia i, d’aquesta manera, podem accedir a una gran quantitat de recursos que podem aprofitar per construir significats d’una manera diferent. En aquesta escriptura digital hi ha un increment exponencial d’interlocutors i documents, absència de filtres i controls de qualitat, homogeneïtzació física i contextual, preferència i diversificació de l’escriptura, cooperació, tecnologització i autoaprenentatge.
Tot i que l’arribada d’Internet no ha eliminat el llibre ni les formes de lectura i escriptura tradicionals, la xarxa crea noves pràctiques de lectura i escriptura, potser més complexes. A  més, com diu Cassany, “comunicar a la xarxa és força més complicat perquè ens relaciona amb una audiència planetària, amb cultures i referents molt diversos”[5] També cal esmentar que la xarxa transforma elements de la cultura escrita com el concepte d’autor i de propietat intel·lectual, citació o plagi, potser per aquell ‘copiar i enganxar’ que esmentàvem.

Per la seva banda, Landow recorda els historiadors del llibre imprès que assenyalen com aquest “ha donat forma a la nostra cultura, influenciant les nostres nocions del jo, de la propietat intel·lectual, del llenguatge, l’educació i l’erudició; i el presenten sota una llum favorable encara que admeten que té també altres efectes. Així que quan considerem el potencial de l’hipermèdia per canviat la manera de fer les coses, ens hem de preguntar quins guanys obtenim i com s’equilibren les pèrdues que tot nou règim informacional causa”.[6]

Aquesta dicotomia llibre-hipermèdia també és esmentada per Carlos Moreno quan diu: “per als que acostumen a identificar cultura amb llibre imprès i creuen que el llenguatge transparenta allò real, les noves tecnologies suposen la irrupció del que és virtual, on tot ja és simulació; altres, en canvi, veuen en els hipermèdia l’alternativa que ens retorna part del món perdut amb la impremta”.[7]

Isidro Moreno[8] veu el lector hipermèdia com a un coautor del relat: un ‘lectoautor’. Creu que si tots fóssim una mica més lectoautors, la mort no s’enduria els nostres textos imaginats. Amb les noves tecnologies hi pot haver una participació selectiva (escullo entre les opcions del programa), una participació transformativa (selecciono i transformo  els continguts proposats per l’autor) o una participació constructiva (selecciono, transformo i , fins i tot, construeixo noves propostes no previstes per l’autor).

Els usos escrits han canviat. Hem convertit la conversa oral en una conversa escrita (xat), la carta postal és ara un correu electrònic (e-mail) i el diari personal ha esdevingut un blog. Hi ha comunicacions sincròniques (coincidència de lector i autor a la xarxa) com el xat o el joc de rol i d’altres d’asincròniques (correu, web, wiki, fòrum, bloc, xarxa social...). La xarxa també és el lloc d’ús d’unes formes d’escriptura espontànies i anormatives que, a vegades, emulen la transcripció fonètica o que incorpora signes com les emoticones o icones emocionals per representar les emocions.

Potser amb les eines digitals, i, sense adonar-nos-en, estem escrivint més que mai i amb aspectes diferents. Especialment els joves. Cassany en  destaca: “L’intercanvi escrit interactiu i ràpid, amb implícits (xat,SMS). Els missatges curts. La redacció espontània. L’ortografia simplificada, ideofonemàtica. La sintaxi col·loquial, amb rastres d’oralitat. La puntuació emfàtica (interrogacions, exclamacions, punts suspensius, majúscules per cridar). Els jocs ortotipogràfics (emoticones, xifres i símbols amb valors fonètics, dibuixos). Lluny però de l’escriptura normativa o el discurs acadèmic.

Pel que fa a la narració digital el pas del paper a la xarxa afavoreix que sigui multimodal (pot integrar fotos, vídeos, música i sons), amb barreja d’elements procedents d’altres fonts; més llegida i comentada perquè internet posa en contacte lectors i autors i més cooperativa perquè pot estar elaborada per diverses mans, gràcies a les eines col·laboratives en línia que ofereix el Web 2.0. Ryan postula la lectura hipermediàtica interactiva o autorreflexiva “per potenciar la consciència del desig d’immersió del lectors mantenint de forma temporal el seu cos virtual fora del món textual”.[9] Heras creu que “L’hipertext és el desafiament a la creativitat a escriure sobre un suport nou, en un nou espai i per a una nova relació física del lector amb el text”.[10] I Koskimaa diu que l’hipertext tracta, en definitiva “de la llibertat en l’acte de lectura”.[11]

La lectura i l’escriptura a internet és molt diferent a la de la galàxia Gutemberg. Moreno opina que “cada lector, al llegir , escull el seu propi camí, és a dir, un text diferent que mai no esgota del tot. Cap text en quant part d’una xarxa hipertextual, és exhaurit del tot i és en bona part un ‘text sense lectors’ o, encara millor un text en el que intervenim traient mostres i alternant en una o altra forma”.[12]  Hem d’apuntar-nos a les innovacions d’aquest món global per estar més lletrats, més formats i informats, més connectats,  i per ser més cooperatius, multiculturals i plurilingües, més crítics i, potser, més lliures.




[1] Marc Prensky va escriure Digital Natives, Digital Immigrants l’any 2001. Podeu llegir l’article Nativos e inmigrantes digitales. Versió castellana de Digital Natives, Digital immigrants. Distribuidora SEK, SA. Madrid, 2010. En línia a http://www.marcprensky.com/writing/Prensky-NATIVOS%20E%20INMIGRANTES%20DIGITALES%20(SEK).pdf
[2] Daniel Cassany a En_línia. Llegir i escriure a la xarxa. Graó. Barcelona, 2011. Pàg. 17
[3] Williams i Rowlands  citats per  Daniel Cassany a En_línia. Llegir i escriure a la xarxa . Pàg. 19 Peter Williams i Ian Rowlands són autors de l’article Information Behaviour of the Researcher of The Future. A British Library and JISC Study (Joint Information Systems Comittee). Versió resumida en castellà: “Informe Ciber. Comportamiento informacional del investigador del futuro”, Anales de documentación, 11: 235-258. 2008. En línia a http://revistas.um.es/analesdoc/article/viewFile/24921/24221
[4] Citat per  Daniel Cassany a En_línia. Llegir i escriure a la xarxa . Pàg. 22
[5] Daniel Cassany a En_línia. Llegir i escriure a la xarxa . Pàg. 41.
[6] George P Landow a Hipertexto 3.0. Teoría crítica y nuevos medios en la era de la globalización. Pàg. 56
[7] Carlos Moreno Hernández a Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura electrónica. UNED, Madrid, 1998. Pàg. 15
[8] Isidro Moreno és autor de l’article  Escritura hipermedia y lectoautores dins Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual Virgilio Tortosa (Ed). Publicaciones Universidad de Alicante. Alicante, 2008. Pàg. 21
[9] Marie-Laure Ryan citada per  Domingo Sánchez-Mesa a Las nuevas fronteres de la literatura: La narrativa electrónica. Pàg. 240
[10] Heras, citat per Carlos Moreno Hernández a Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura electrónica. Pàg. 20
[11] Raine Koskimaa a ‘Close reading’: hipertextos de ficción. UOC. Barcelona , Pàg. 184.
[12] Carlos Moreno a partir d’Aarseth a Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura electrónica. Pàg. 27