El Vicenç Pagès Jordà aprofita
les pàgines de l’ARA de la diada de Sant Jordi i ens fa una reflexió sobre Per a què serveix llegir?
dilluns, 26 de maig del 2014
dijous, 15 de maig del 2014
ESCRIPTURA HIPERMÈDIA I LECTOAUTORS
“Hom diu que quan mor un ancià a l’Àfrica és com si es cremés una biblioteca. La mort roba la memòria. Gràcies a l’escriptura és mitiga aquesta pèrdua”.[1]
Isidro Moreno veu el lector hipermèdia com a un coautor del relat: un ‘lectoautor’. Creu que si tots fóssim una mica més lectoautors, la mort no s’enduria els nostres textos imaginats.
Hi hauria poca
distància entre el coautor oral (aquell oient que influïa o ajudava a millorar
la narració del contador d’històries) i el lectoautor hipermèdia. Amb l’escriptura això s’havia perdut. En tot
cas hi hauria una col·laboració indirecta en la qual el lector crea nous mons a
partir dels suggerits per l’autor. Hi veuríem una mica allò que Barthes explicava sobre ‘la mort de l’autor i la vida de l’escriptura quan un fet comença a ser
relatat’. On cada lector recrea el seu món a partir de la lectura: un
lectoautor sense possibilitat d’escriure.
Si el que és analògic
és immutable, el que és digital es pot transformar. L’escriptura hipermèdia facilita una participació real del lector que
esdevé un lector autor que pot seleccionar, transformar i construir. Al cap i a la fi, la interactivitat és diàleg
i, els papers de receptor i emissor s’alternen. Tanmateix ni el llibre ni l’hipermèdia no
avancen sense la col·laboració del lector, a diferència dels relats
audiovisuals lineals que no s’aturen ni que el lector no hi pari atenció.
Amb les noves
tecnologies hi pot haver una participació selectiva (escullo entre les opcions
del programa), una participació transformativa (selecciono i transformo els continguts proposats per l’autor) o una
participació constructiva (selecciono, transformo i , fins i tot, construeixo
noves propostes no previstes per l’autor).
Si la linealitat era
obligatòria en el món analògic –això no passava en l’oralitat- la escriptura
interactiva pot emular les xarxes
neuronals, l’estructura del pensament humà.
[1] Cita d’Isidro
Moreno a Escritura hipermedia y lectoautores dins Escrituras digitales.
Tecnologías de la creación en la era virtual Virgilio Tortosa (Ed).
Publicaciones Universidad de Alicante. Alicante, 2008. Pàg. 21
dimarts, 6 de maig del 2014
LA SOCIETAT DE LA INCULTURA
La societat del coneixement s’obre a un nou lloc de treball cognitiu, el
d’aquells que siguin on siguin “a través
d’Internet poden congregar el coneixement global, generat per la humanitat de
manera col·lectiva, i concretar-lo en la desitjada innovació”.[1]
Cal més enginy i creativitat que suor i treball físic. El gran límit és un mateix: “les pròpies capacitats de coneixement, inventiva, imaginació,
inspiració, associació, relació o comunicació”.[2]
Des d’una crítica sana, es vol fer una anàlisi crítica i lúcida de la
societat del coneixement. Les ombres poden fer que l’anomenem ‘societat de la
ignorància’, ‘de la incultura’ o ‘del desconeixement’. Hi hauria una certa
amenaça de l’alienació postmoderna que ens conduiria a la societat de la
incultura. No podem mantenir-nos aliens als canvis del saber ja que la nostra
condició “es juga cada vegada més en el
saber, la informació, el coneixement i la comunicació”.[3]
Avui que el coneixement és un procés i un resultat col·lectiu, Mayos es
pregunta si hi ha institucions intel·ligents sense gent intel·ligent. Hi ha
d’haver una simbiosi per evitar que la societat del coneixement col·labori amb
l’alienació postmoderna. L’expertesa professional aparentment surt més ben
parada. Triomfen més els científics, enginyers i tecnòlegs que els humanistes i
filòsofs. Com diu Mayos “la societat del coneixement fa possible que
el saber existeixi pels nodes d’Internet amb independència de qualsevol de
nosaltres”.[4]
Moltes vegades la gran quantitat d’informació genera intoxicació
informativa. Aquesta ‘infoxicació’ va en detriment del coneixement transmès a
més d’angoixar els individus que la pateixen. També això pot fer-nos adonar que
la societat del coneixement pot esdevenir la societat de la ignorància i la
incultura.
Per a Mayos, també estem atrapats per l’Spam o informació escombraria i en
una mena de zapping . Som capaços de
llegir més de pressa, atendre trucades, solapant tasques, fent trucades o
missatges. Això tindria elements positius de creativitat o d’associacions
innovadores, però també negatius, com el perill d’irreflexió, de no acabar
atenent el més important o rellevant en cada cas, o almenys allò que ens
exigeix més atenció o esforç. Un constant zapping
sense temps de desconnexió “bloqueja
l’imprescindible reordenament de les idees i els records”.[5]
Podem esdevenir nous analfabets perquè envelleixi la nostra formació, que
hauria de ser contínua, i fins i tot ser
emigrants cognitius. Haurem de desconstruir allò que hem après. Aprendre a
desaprendre, com a nova habilitat per a la societat del coneixement.
D’altra banda, Gonçal Mayos es pregunta si hi pot haver cultura, saber o
coneixement en allò que és absolutament efímer. El temps s’ha accelerat i tot és efímer en la vida quotidiana i en l’evolució
tecnològica , com marcat per la immediatesa periodística. “El temps postmodern i de les actuals tecnologies de la informació és ‘desrealitzador’
i ‘desertitzador’”[6]
També s’interroga sobre a on ens duu la indiferència ciutadana per a ell
haurien d’intervenir i decidir democràticament sobre tots els reptes, sobre el
futur de la humanitat. Hem renunciat als enfocs i temàtiques macrofilosòfics,
transversals crítics, interdisciplinaris, fronterers, globals i comuns. A més,
en voler-nos fer càrrec del saber ens ha convertit en ignorants o incultes.
La renúncia a l’empoderament democràtic, els reptes complexos, els
riscos... amenacen la civilització humana. Aquesta societat del
coneixement sembla que llauri en
paral·lel una societat de la incultura, que és la principal amenaça del conjunt
de la humanitat. Patim, a més, una privatització o professionalització de la
democràcia, una pèrdua de la cultura compartida i ens tanquem en la privacitat
del treball i el consum o de la diversió. El repte ha de ser evitar la
incultura que ens cau al damunt.
[1] Gonçal Mayos a La ‘sociedad de la incultura’, ¿cara oculta
de la Sociedad del conocimiento? Dins La Sociedad de la ignorància. Península. Pàg. 169
[3] Gonçal Mayos. Obra
citada. Pàg. 177
[4] Gonçal Mayos a La ‘sociedad de la incultura’... Pàg.
181.
[5] Gonçal Mayos a La ‘sociedad de la incultura’... Pàg.
186
[6] Gonçal Mayos cita Virilio a La ‘sociedad de la incultura’... Pàg.
193
dilluns, 5 de maig del 2014
LA SOCIETAT DE LA 'CRISI DE SENTIT'
Joan Campàs destaca la ‘crisi de sentit’ de la nostra societat, una de les conseqüències
de la mundialització, vincula tecnologia i poder i s’interroga sobre: “Qui
decideix quina és la informació rellevant i estratègica? ¿Qui filtra la informació?
¿Qui i com converteix la informació i
amb quina finalitat?”.[1] La
publicitat ens fa entendre que ens cal consumir i així garantim el creixement del
mercat i que la societat del coneixement pugui continuar reproduint-se. Per a Campàs
el pensament neoliberal i anarcocapitalista ha esdevingut hegemònic. “Serà l’apropiació social que es fa de la tecnologia
la que marcarà el seu ús i no només les seves pròpies especificitats tecnològiques”.[2]
Campàs parla del ‘softpower’ i ens recorda que el tema de la informació i el coneixement no es
pot deslligar del tema del poder: “El poder
va aprendre aviat que el control de la memòria facilita el control social”.[3] En
la base de la crisi de sentit hi hauria pluralisme i democràcia és a dir,
capacitat d’escollir i, per tant, increment de llibertat.
En l’actualitat el coneixement inqüestionat es dilueix en opinions
connectades, en un coneixement horitzontal i hipertextual. “Les arrelades interpretacions de la realitat es transformen en hipòtesis.
Les conviccions es converteixen en una qüestió a gust. Els preceptes es tornen
suggeriments”.[4]
El ‘softpower’ actuaria en un context de crisi de sentit, d’incertesa, d’obsolescència
del coneixement tradicional per donar-nos una determinada informació, seguretat
i omplir de promeses no el pensament sinó la creença.
Immersos en una cultura del zapping,
el discurs publicitari ens ha fet creure més que pensar. Anem cap a una cultura
amnèsica “I en el centre d’aquesta
cultura s’ha ubicat el cos, que no la ment, com seria lògic en una ‘societat
del coneixement. El cos és on es concentren , al mateix temps, l’efímer i l’intens”.[5]
El cos ha esdevingut el centre del
nostre estil de vida i un signe per als altres. Un signe mercaderia
[1] Joan
Campàs a La Sociedad de la crisis de sentido. Dins La Sociedad de la ignorància.
Península. Pàgs. 105 i 106
[2] Joan Campàs a La Sociedad
de la crisis de sentido. Pàg. 112
[3] Joan Campàs a La Sociedad
de la crisis de sentido. Pàg. 114
[4] Joan Campàs a La Sociedad
de la crisis de sentido. Pàg. 119
[5] Joan Campàs a La Sociedad
de la crisis de sentido. Pàg. 126
LA SOCIETAT DE LA IGNORÀNCIA O DEL DESCONEIXEMENT
Daniel Innerarity opta per parlar de ‘la societat del desconeixement’ una
societat que cada vegada és més conscient del seu no-saber i que aprèn a
gestionar-lo en les seves diverses manifestacions: “inseguretat, versemblança, risc
i incertesa”.[1] Com
que canvien els problemes, canvia la mena de saber que es necessita. La ciència
transformaria la ignorància en incertesa i inseguretat. Però com més avança el
coneixement augmenta d’una manera proporcional el no-saber. I, vet aquí la
paradoxa: “la societat del coneixement ha acabat amb
l’autoritat del coneixement”.[2]
Innerarity demana desenvolupar estratègies cognitives per actuar en la
incertesa i conclou: “Entre els sabers més importants hi ha la
valoració dels riscos, la seva gestió i la seva comunicació. Cal aprendre a
moure’s en un entorn que ja no és de relacions clares entre causa i efecte,
sinó borrós i caòtic”.[3]
diumenge, 4 de maig del 2014
LA SOCIETAT DE LA IGNORÀNCIA (2)
En el seu assaig al llibre La societat de la ignorància, Antoni Brey reflexiona sobre la relació de l’individu amb
el coneixement en un món hiperconnectat. Per a ell som en un procés de canvi en
el qual es barregen infinitat d’interaccions i relacions causals. La nostra
intel·ligència té dues facultats essencials: l’habilitat de manipular el nostre
entorn i la capacitat per a comunicar-nos de forma simbòlica. Com abans ja havia passat amb el control del
foc, la invenció de l’agricultura o la revolució industrial, les tecnologies de
la informació “han canviat d’arrel la nostra organització
social i la nostra forma d’interpretar la realitat”.[1] Recorda que la comunicació és la base de la cultura i que l’aprenentatge el
fem per imitació o per ensenyament directe d’un altre congènere. Com diu Brey
Entre els grans salts de la humanitat hi ha l’aparició del llenguatge,
l’escriptura, la impremta o els mitjans de comunicació. D’una banda les
comunicacions ‘un a un’ (telèfon, telègraf, correus...) i de l’altra les
comunicacions ‘un a tots’ (llibres, premsa,
ràdio, televisió...). Ara ens trobem a la de ‘tots amb tots’ associada a
una complexa forma de xarxa que està transformant el món que ens envolta i que
és una revolució com les esmentades. La societat del coneixement ha esdevingut
alhora utopia i esperança. A més d’una nova etapa del sistema capitalista de
lliure mercat. El coneixement se suma als altres tres factors de producció:
terra, treball i capital.
L’assaig de Brey se centra en l’individu. Ens recorda que es dóna per fet
que les noves eines que ens permeten manipular i accedir a la informació ens
faran més informades, amb més opinió pròpia, més independents i més capacitades
per entendre el món que ens envolta, la Societat del Coneixement. S’interroga
sobre que entenem per coneixement i ens
diu que “el coneixement resideix en el nostre cervell
i és el fruit dels processos mentals humans. El que prové de l’exterior és,
simplement, informació”.[3]
La
nostra és una època dominada per la racionalitat i admetem que al coneixement
s’hi arriba a través de la raó. Però sembla que no anem cap a una societat del
coneixement, ans al contrari “Les
mateixes tecnologies que avui articulen el nostre món i permeten acumular
saber ens estan convertint en individus cada vegada més ignorants. Tard o
d’hora s’esvanirà el miratge actual i descobrirem que, en realitat, ens
encaminem cap a una Societat de la Ignorància”.[4]
Una societat que és el corol·lari del món que s’ha anat formant al nostre
voltant. En aquest temps de la velocitat estem inundats d’informació a l’abast
d’un clic però mostrada de manera caòtica. És la ‘infoxicació’ una intoxicació
per excés d’informació. Ja no tindrem capacitat crítica cosa que corroborarà la
nostra ignorància creixent.
Les
noves generacions deixen de ser espectadors passius i esdevenen nodes actius
–alhora emissors i receptors- i productors de continguts. Cada vegada estem més
temps en l’espai digital i la virtualitat incidirà més en cadascú de
nosaltres.. Com diu Brey “l’acumulació exponencial d’informació i
les propietats específiques de les noves formes de comunicació com a via
d’accés al coneixement, determinen la nostra relació actual amb el saber
existent i, al cap i a la fi, la nostra capacitat individual per superar la
condició d’ignorants”.[5]
Caldria
que l’expertesa fluís cap a la resta de la societat més enllà de la
mercantilització del coneixement. Brey és de l’opinió que un dels trets
essencials de la massa és la ignorància per l’increment de la complexitat del món
en què vivim. La ignorància hauria perdut,
de manera progressiva, les seves connotacions negatives fins al punt d’arribar
a prestigiar-se. D’altra banda, el coneixement no productiu s’hauria desacreditat.
Per
a Brey ens estem convertint en éssers cada cop més ignorants: “l’expectativa d’una Societat del
Coneixement, sorgida del desconcert postmodern gràcies al poder de la
tecnologia, ha resultat ser en la pràctica una Societat de la Ignorància,
formada per savis impotents, experts productius tancats en les seves torres d’ivori
i masses fascinades i sumides en la immediatesa compulsiva d’un consumisme
alienant”.[6]
Hi ha el risc d’acabar dividits en una massa acomodada en la ignorància i
fascinada per la tecnologia i en una altra formada per experts en els sabers
productius.
Immersos
en un procés d’individualització o desig d’individualitat Brey afirma que: “Avui dia estan a l’abast de qualsevol
individu l’accés massiu a la informació, la comunicació permanent amb altres
persones i, fins i tot, l’obertura de nous canals d’expressió amb la
potencialitat teòrica d’amplificar qualsevol missatge, per individual que
sigui, a un nivell planetari. Aparentment, l’individualisme ha aconseguit
culminar la seva apoteosi de l’individu”.[7]
Fora
bo no caure en el parany que pensant que avancem cap a la societat del
coneixement anem a parar a la societat de la ignorància.
[1] Antoni Brey a La sociedad de la ignorancia. Una reflexión
sobre la relación del individuo con el conocimiento en el mundo
hiperconectado”. La Sociedad de la ignorància. Península. Pàgina, 49
[2] Antoni Brey a La sociedad de la ignorancia. Una reflexión
sobre la relación del individuo con el conocimiento en el mundo
hiperconectado”. Pàgina, 49
[3] Antoni Brey a La sociedad de la ignorancia. Una reflexión
sobre la relación del individuo con el conocimiento en el mundo
hiperconectado”. Pàgina, 58
EL JO EN LA SOCIETAT XARXA
Segons Manuel Castells: “Les nostres
societats s’estructuren cada cop més al voltant d’una posició bipolar entre la
xarxa i el jo”.[1]
Fins ara havia estat el llibre qui havia estat influenciant les nostres nocions del ‘jo’.[2]
En aquesta primera etapa organitzativa de les societats informacionals la
identitat es fa preeminent. Una identitat entesa com un autoreconeixement.[3] Per a Touraine[4]
és la defensa de l’individu la que reemplaça la lluita de classes. Per a Castells hi hauria “una
distància creixent entre globalització i identitat, entre la xarxa i el jo”.[5] I
Barglow afirma que “totalment aïllat, el
jo sembla irrecuperablement perdut per a ell mateix”[6] Per
la seva banda, Touraine reivindica “el
dret de l’individu a existir conforme a la seva imatge de si mateix, a la seva
llibertat i a la seva responsabilitat”.[7] I Castells ho rebla dient: “Quan la xarxa desconnecta el Jo, el Jo
individual o col·lectiu, construeix el seu significat sense la referència
instrumental global: el procés de desconnexió es torna recíproc, després de la
negació per part dels exclosos de la lògica unilateral del domini estructural i
l'exclusió social”.[8]
[1] Manuel Castells a La
era de la información. Economia, Sociedad y cultura. 1. La Sociedad red.
Alianza Editorial. 1997. Pàg. 29.
[2] “Els historiadors del
llibre imprès senyalen el mode en què aquest ha donat forma a la nostra
cultura, influenciant les nostres nocions del jo, de la propietat
intel·lectual, del llenguatge, l’educació i l’erudició; i el presenten sota una
llum favorable encara que admeten que té altres efectes, Així que quan
considerem el potencial de l’hipermèdia per canviar la manera en què fem les
coses, hem de preguntar-nos quins guanys n’obtenim i com s’equilibren les
pèrdues”. Landow a Hipertexto 3.0. Teoría crítica y nuevos medios en la era de la
globalización. Paidós. Barcelona, 2009. Pàg. 56.
[3] Manuel Castells entén per identitat “El procés mitjançant el qual un actor social es reconeix a si mateix i
construeix el significat en virtut
sobretot d’un atribut o conjunt d’atributs culturals determinats, amb
l’exclusió d’una referència més àmplia a altres estructures socials. a La era de la información. Economia, Sociedad
y cultura. 1. La Sociedad red. Alianza Editorial. 1997. Pàg. 48
[4]
Manuel Castell fa seva la cita d’Alain Touraine "en
una societat postindutrial, en la que els serveis culturals han reemplaçat els
béns materials en el nucli de la producció, la defensa de l'individu, en la
seva personalitat i cultura, contra la lògica dels aparells i els mercats, és
la que reemplaça la idea de la lluita de classes". A La era de la información. Economia, Sociedad
y cultura. 1. La Sociedad red. Alianza Editorial. 1997. Pàg. 49
[5] Manuel Castells a La era de la información. Economia, Sociedad
y cultura. 1. La Sociedad red. Alianza Editorial. 1997. Pàg. 49
[6] Manuel Castells
reprodueix Raymond Barglow a La era de la información. Economia, Sociedad
y cultura. 1. La Sociedad red. Alianza Editorial. 1997. Pàg. 49
[7] Alain Touraine recorda
que la paraula individualisme “pot donar
lloc a un mal entès, ja que no es tracta de dir que tothom actua conforme als
seus interessos i als seus desitjos, sinó de reconèixer que cada individu
tendeix a invocar el seu ‘dret a tenir drets”. A La mirada social. Un marco de
pensamiento distinto para el siglo XXI. Paidos. Barcelona, 2009. Pàg.
18.
[8] Manuel Castells a La
era de la información. Economia, Sociedad y cultura. 1. La Sociedad red.
Alianza Editorial. 1997. Pàg. 51
LA SOCIETAT DE LA IGNORÀNCIA (I)
Llegint la introducció de Gonçal Mayos al llibre La societat de la ignorància, poden quedar-nos clares les dificultats per a l'empoderament de la societat del coneixement. Us en faig cinc cèntims:
La societat de la ignorància és el costat fosc de la societat del
coneixement. Per evitar-ho caldrà convertir el coneixement en pensament. Davant
la hiperconnexió que ha suposat la
revolució digital s’incrementa la complexitat de les nostres relacions socials.
Eudald Carbonell és del parer que: “L’individualisme
ha de deixar pas a la individualitat”[1] D’altra
banda la societat del coneixement comporta un risc creixent d’incultura perquè
la nostra evolució biològica no ha anat tan accelerada com la tecnològica. No
podem processar tota la informació que creix de manera hiperbòlica. A la nostra
societat postmoderna i tecnològica l’amenaça el sorgiment de ‘nous analfabets’
ja que totes les revolucions tecnològiques generen els seus propis exclosos. Potser,
com diu Mayos, en el proper gir tecnològic “els
nous analfabets, els nou ignorants o incults, no siguem nosaltres”[2]
Un altre aspecte és el fet de l’apropiació de les tecnologies innovadores
per part dels poders i els grups afavorits, especialment quan hom n’ha
comprovat l’eficàcia i rendibilitat. A més, ni Internet ni la societat del
coneixement no asseguren la visibilitat a qui pot aportar quelcom nou o valuós.
Els nous temps comportaran una ultraespecialització malgrat que haurà de
romandre una ‘cultura general’ o d’allò que ens és comú.
Internet fa possible una gran interactivitat, productivitat i creativitat i
l’accés a una informació immensa que pot abocar-nos a la ignorància o a la
incultura per excés. Mayos s’interroga: “Està
augmentant de manera inevitable i accelerada la distància entre el que els
individus – cadascú de nosaltres- pot conèixer o controlar amb un mínim de solvència
crítica i el coneixement que produeix la humanitat en el seu conjunt?”.[3] Algunes amenaces apuntades per Mayos, són l’obsolescència cognitiva i la intoxicació
informativa, sobretot si tenim present que com a ciutadans hem de poder decidir
democràticament i amb coneixement de causa de processos cada cop més complexos
i amb més riscos.
Caldrà anar cap a un ‘empoderament’ democràtic dels ciutadans? Mayos exposa
que ens hem anat retirant de la vida pública, del que és polític, de la
governança en comú i del futur que hem de compartir i hem reduït la vida
privada alternant l’oci pel consum i el treball per a la producció. Haurem de
ser els ciutadans els qui decidim per qüestions humanes complexes
[1] Per a Carbonell “ les persones no hem d’actuar com
espècimens, sinó com a constructors socials, i aportar de forma crítica els
nostres coneixements a l’organització de l’espècie”. Eudald Carbonell al
pròleg de La Sociedad de la ignorància. Península. Pàgina, 12.
[2] Gonçal
Mayos a l’a introducció Dificultades para el ‘empoderamiento ‘de la ‘sociedad
del conocimiento’. Dins La Sociedad de la ignorància. Península. Pàgina, 22.
[3] Gonçal
Mayos a Dificultades para el ‘empoderamiento ‘de la ‘sociedad del conocimiento’.
Pàgina, 31
dissabte, 3 de maig del 2014
LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ
Potser l’era electrònica ens ha de conduir a ser a prop de la
Biblioteca
de Babel borgiana que abasta tots els pensaments humans. En el seu llibre Història de la societat de la informació Mattelart
apunta les tres eres civilitzadores que establí McLuhan: l’era prealfabètica o
societat oral, l’era alfabètica o societat escrita i l’era electrònica o aldea
global. Per a ell seríem davant d’un nou ‘tribalisme planetari’.[1] Armand Mattelart
fa una anàlisi de la societat de la informació que passaria per sis conceptes
claus: el culte al nombre com a forma d’organitzar el pensament i el diàleg
públic; la gestió de l’era industrial i científica des d’un punt de vista de la
societat funcional, més enllà d’un dret natural a la vida privada i que crea un
nou tipus de sociabilitat; l’aparició i assimilació de la informàtica a la
quotidianitat amb uns envits geopolític, científic i civilitzacional; uns escenaris postindustrials amb tres focus
d’emissió: les ciències socials, la investigació provisional i la geopolítica;
els avatars de les polítiques públiques i, finalment la societat global de la
informació que és el resultat d’una construcció geopolítica i que ens han venut
com una societat més solidària, oberta i democràtica.
Molt abans de l’anomenada ‘revolució de la informació’ ja hi
havia consciència de la representació reticular del planeta i del concepte de
xarxa. Ara aquest terme ha esdevingut la metàfora d’una nina russa. Una mena de
bagul on hi cabrien la revolució dels assumptes diplomàtics, la revolució dels
assumptes militars o la revolució gerencial.
En aquests ‘revolució de la informació” hi hauria termes tan interessants
com el concepte de ‘soft power’[2]
o capacitat d’engendrar en l’altre el desig d’allò que nosaltres volem que
vulgui, fent-ho més des de la seducció que des de la coerció. Això ens faria
passar de la diplomàcia dels canons a la diplomàcia de les xarxes, per
encarrilar la democràcia del mercat. El de ‘netwar’[3] emprat per referir-se als atacs a través de les
xarxes. El de cyberwar[4] aplicat
als conflictes de tipus militar a gran escala. Lligada a les noves tecnologies
hi hauria, a més, la ‘guerra perfecta’, una guerra sense intervencions
quirúrgiques ni danys col·laterals. Tot plegat propiciaria la nova geoestratègia
militar.
Per a Nicholas Negroponte, la xarxa fa nul·les les nocions de centralitat,
territorialitat i materialitat i, enumera les quatre virtuts cardinals de la
societat informacional: descentralitzar, globalitzar, harmonitzar i donar plens poders per a fer. “El que és digital suposarà cada vegada
menys dependència d’un lloc i d’un temps específic”.[5] Aquest
home ‘empoderat’ serà un individu-electró lliure, en un mercat lliure. La
supressió de les barreres a la competència i la desregularització massiva és el
que hom anomena el mite de la ‘nova frontera’ electrònica. En un món que ben
aviat estarà lliure de fronteres i lliure de líders.
Mattelart apunta que l’empresa-xarxa esdevé el símbol del final de la
contradicció entre treball i capital, que havia condicionat l’era industrial
Emergirà una nova mentalitat de mercat en la qual la neopopulista noció de global democràtic marketplace donarà
carta de naturalesa als tòpics de llibertat de paraula i d’elecció de
l’individu. Tot això, però, està produint
una marginalització, una fractura digital, una línia que separa els info-pobres
dels info-rics. És per això que sorgeixen els grups i moviments
antiglobalització i les formes de resistència alternatives. Es reformulen les
maneres de resistència dels anys setanta amb les seves reivindicacions per
poder fer i poder viure en un altre món.
Davant el neodarwinisme informacional Mattelart diu que cal “oposar una concepció dels nous dispositius
tècnics elaborats per les noves tecnologies creadores de les ciències, de les
arts i de les innovacions socials. Reflexionar sobre els múltiples enllaços de
les mediacions socials, culturals i educatives a través de les que es
construeixen els usos d’allò digital i que estan en la mateixa font de la vida
en democràcia”[6]
[1]Armand Mattelart parla d’aquestes etapes: “la comunicació natural, oral i gestual, que mobilitza tots els
sentits, edat del pensament màgic i del tribalisme; l'edat de la tirania de la
visió, iniciada per l'escriptura alfabètica i la impremta, edat del
racionalisme abstracte i del nacionalisme, i l'edat de la transmissió
electrònica que consagra la tornada de tot el teclat sensorial, edat d'un nou tribalisme,
en aquest cas planetari”. Historia de la
Sociedad de la información. Paidós. Barcelona, 2002. Pàg. 73
[2] Per a
Armand Mattelart i seguint Joseph S.
Nye, el soft
power: “reposa en l'atractiu que
exerceixen les idees o en l'aptitud per fixar l'ordre del dia de tal forma que
modela les preferències dels altres. Si un Estat aconsegueix que el seu poder
sigui legítim als ulls dels altres i aconsegueix instaurar institucions
internacionals que els anima a canalitzar o limitar les seves activitats, ja no
hi ha necessitat de gastar tants recursos econòmics i militars tradicionalment
costosos”. Historia de la Sociedad de la
información. Paidós. Barcelona,
2002. Pàg. 73
[3] Com
diu Mattelart el
terme s'aplica “a les noves formes de
conflictes de baixa intensitat protagonitzats per actors no estatals que fan un
curt circuit les jerarquies
governamentals a través de les xarxes i que exigeixen, per part d'aquestes
últimes, una resposta per aquesta mateixa via”. Obra citada. Pàg. 137
[4]
Segons Mattelart el terme s’aplica “als
conflictes de tipus militar, a gran escala, però modificats per les tecnologies
de la intel·ligència”. Obra citada. Pàg. 138
[5] Mattelart cita
Nergroponte a Historia de la Sociedad de la información. Paidós. Barcelona, 2002.
Pàg. 144.
[6] Armand Mattelart a Historia de la
Sociedad de la información. Paidós.
Barcelona, 2002. Pàgs. 163i 164.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)