Marc Prensky[1] va encunyar la metàfora de nadius digitals per referir-se a
aquelles persones que van néixer després de l’arribada d’Internet i les TIC i
han crescut envoltats de pantalles, mòbils, jocs d’ordinador i accessos a les
xarxes socials... La meva generació encara som dels qui vam aprendre amb
papers, bolígrafs i llibres i vam convertir-nos en immigrants digitals per a adaptar-nos a la revolució tecnològica
d’Internet i la societat xarxa. Comparant uns i altres ens adonarem com
Internet modifica els nostres processos de lectura i escriptura
immigrants
digitals
|
nadius
digitals
|
Poca facilitat per manipular imatges i
vídeos perquè confiem més en la lletra impresa. Ens incomoda l’hipertext
perquè estem acostumats a deixar-nos endur per la linealitat
|
Volen la informació de manera àgil i
immediata. Se senten còmodes amb els documents hipertextuals i multimodals
(tenen comptes als dispositius de les xarxes socials per penjar, compartir i
comentar sobre diversos suports fotos, música, vídeos, textos...)
|
Fem les coses en monotasca o processament
serial
|
Practiquen la multitasca o el
processament paral·lel (diverses pantalles obertes: xats, respostes a correus
electrònics, consultes en línia, descarregar pel·lícules, música o
documents...)
|
Som individualistes i competitius
|
Funcionen millor en xarxa. Es connecten a
la xarxa sempre que poden i són cooperatius (comparteixen els recursos,
s’ajuden en l’aprenentatge, es reparteixen les responsabilitats...)
|
Estem acostumats als textos extensos i a
esperar respostes lentes
|
Prefereixen l’intercanvi ràpid, els textos curts i les
representacions immediates, però són impacients amb els escrits llargs i les
redaccions dilatades
|
Trobem normal haver-nos d’esforçar -i avorrir- per a aprendre, llegir o
estudiar
|
S’estimen més aprendre de manera informal
o fins i tot jugant, sense esforçar-se i fins i tot divertint-se que
embarcar-se en el rigor del treball tradicional
|
No valorem prou les habilitats dels
nadius digitals perfeccionades amb la interacció i la pràctica i preferim
moure’ns en allò conegut
|
Són conscients del seu progrés, cosa que
els reporta satisfacció i una recompensa immediata
|
Font: A partir de Digital Natives, Digital Immigrants de Marc
Prensky i En_línia. Llegir i escriure a la xarxa de Daniel Cassany
|
|
Daniel
Cassany aclareix que aquestes diferències “no tan sols descriuen maneres
noves de llegir i escriure, sinó també modes diversos d’accedir, usar,
construir i concebre el coneixement”.[2]
Som davant d’un canvi de paradigma cultural?
La metàfora de Prensky ha estat polèmica ja que hom creu que
alguna de les seves afirmacions no ha estat contrastada amb investigacions
rigoroses.
Referint-se a aquesta generació digital o generació google (nascuts després de 1993)
Williams i Rowlands[3]
confirmarien que:
- Els cal sentir-se connectats a la Xarxa sempre
- Creuen que a Internet hi és tot i que tot és
gratuït
- Són la generació del ‘tallar’ i ‘enganxar’
- No respecten la propietat intel·lectual
- Se senten còmodes en qualsevol format
(especialment els audiovisuals)
Per l’estudi no hi hauria proves que els joves:
- Siguin més impacients que els adults
- Prefereixin textos breus i senzills i
interaccions immediates
- Atribueixin més credibilitat al que diuen els
amics enfront del que diuen les autoritats
Cassany esmenta també la metàfora de ‘residents/visitants
digitals’ de Peter Kruse. Es basaria més en el comportament social de les
persones que en l’edat o l’escolarització. Els visitants es connectarien de tant en tant a internet (per revisar
el correu, llegir un bloc o un web o xatejar amb els amics) però preferirien
les relacions personals presencials (amistats, relacions de parella, reunions,
trobades...) Per a ells internet seria quelcom afegit, virtual i diferent de la
realitat. Per contra, els residents
viuen a la xarxa i s’hi senten tan còmodes com en les relacions presencials. No
fan diferència de les relacions en línia i fora de línia i la xarxa ja forma
part de la realitat.
Hi hauria, a més, la metàfora anònima dels ‘consumidors/productors’. Els
consumidors agafem tot el que els cal
de la xarxa sense fer-hi aportacions (tafaners i xafarders que es passegen per
les xarxes socials sense afegir-hi res) En canvi, els productors tenen els seus perfils plens i ho comparteixen i
postegen tot (fotos, música, powerpoints, escrits...). Els consumidors
s’associen més als primers anys de la xarxa i els productors a les xarxes
actuals.
Si pensem que a Internet els lectors han de ser també escriptors pensarem
en la metàfora de Tim O’Really[4]
del Web 2.0, el rusc i les abelles.
Es va passar del Web 1.0 (de l’1 per a molts) al Web 2.0 en què els internautes
eren alhora consumidors i productors gràcies a eines senzilles d’utilitzar per
a fer blocs, compartir fotos i vídeos, construir una enciclopèdia en línia o
relacionar-se a les xarxes socials. El Web com un gran rusc i les abelles que
el nodreixen.
Cassany parla, a més, la metàfora sobre el contingut i el continent, el vi i les ampolles i com oblidem la influència del
continent sobre el contingut. La xarxa ha eliminat bona part dels processos de
producció i distribució cultural i són els autors qui connecten en línia amb
les seves audiències. Per Cassany la darrera metàfora tractaria de la lletra digital i els superpoders o de tot el que es pot fer a la
xarxa amb la lletra digital.
Els primers estudis sobre les diferències que hi ha entre llegir i escriure
en paper o a la xarxa apuntaven aspectes com la hipertextualitat,
intertextualitat, multimodalitat, plurilingüisme i multiculturalitat, gèneres
electrònics, virtualitat, caràcter inacabat... Contraposaven interactuar amb la
pantalla amb llegir i escriure llibres en paper. La xarxa i el paper es
complementen. Per a Cassany, el canvi més dràstic és que la lectura i
l’escriptura es produeixen en línia i, d’aquesta manera, podem accedir a una
gran quantitat de recursos que podem aprofitar per construir significats d’una
manera diferent. En aquesta escriptura digital hi ha un increment exponencial
d’interlocutors i documents, absència de filtres i controls de qualitat,
homogeneïtzació física i contextual, preferència i diversificació de
l’escriptura, cooperació, tecnologització i autoaprenentatge.
Tot i que l’arribada d’Internet no ha eliminat el llibre ni les formes de
lectura i escriptura tradicionals, la xarxa crea noves pràctiques de lectura i
escriptura, potser més complexes. A més,
com diu Cassany, “comunicar a la xarxa és
força més complicat perquè ens relaciona amb una audiència planetària, amb
cultures i referents molt diversos”[5] També
cal esmentar que la xarxa transforma elements de la cultura escrita com el
concepte d’autor i de propietat intel·lectual, citació o plagi, potser per
aquell ‘copiar i enganxar’ que esmentàvem.
Per la seva banda, Landow recorda els historiadors del llibre
imprès que assenyalen com aquest “ha
donat forma a la nostra cultura, influenciant les nostres nocions del jo, de la
propietat intel·lectual, del llenguatge, l’educació i l’erudició; i el
presenten sota una llum favorable encara que admeten que té també altres
efectes. Així que quan considerem el potencial de l’hipermèdia per canviat la
manera de fer les coses, ens hem de preguntar quins guanys obtenim i com
s’equilibren les pèrdues que tot nou règim informacional causa”.[6]
Aquesta dicotomia llibre-hipermèdia també és esmentada per Carlos
Moreno quan diu: “per als que acostumen a
identificar cultura amb llibre imprès i creuen que el llenguatge transparenta
allò real, les noves tecnologies suposen la irrupció del que és virtual, on tot
ja és simulació; altres, en canvi, veuen en els hipermèdia l’alternativa que
ens retorna part del món perdut amb la impremta”.[7]
Isidro Moreno[8] veu
el lector hipermèdia com a un coautor del relat: un ‘lectoautor’. Creu que si
tots fóssim una mica més lectoautors, la mort no s’enduria els nostres textos
imaginats. Amb les noves tecnologies hi pot haver una
participació selectiva (escullo entre les opcions del programa), una
participació transformativa (selecciono i transformo els continguts
proposats per l’autor) o una participació constructiva (selecciono, transformo
i , fins i tot, construeixo noves propostes no previstes per l’autor).
Els usos escrits han canviat. Hem convertit la conversa oral en una
conversa escrita (xat), la carta postal és ara un correu electrònic (e-mail) i
el diari personal ha esdevingut un blog. Hi ha comunicacions sincròniques
(coincidència de lector i autor a la xarxa) com el xat o el joc de rol i
d’altres d’asincròniques (correu, web, wiki, fòrum, bloc, xarxa social...). La
xarxa també és el lloc d’ús d’unes formes d’escriptura espontànies i
anormatives que, a vegades, emulen la transcripció fonètica o que incorpora
signes com les emoticones o icones emocionals per representar les emocions.
Potser amb les eines digitals, i, sense adonar-nos-en, estem escrivint més
que mai i amb aspectes diferents. Especialment els joves. Cassany en destaca: “L’intercanvi
escrit interactiu i ràpid, amb implícits (xat,SMS). Els missatges curts. La
redacció espontània. L’ortografia simplificada, ideofonemàtica. La sintaxi
col·loquial, amb rastres d’oralitat. La puntuació emfàtica (interrogacions,
exclamacions, punts suspensius, majúscules per cridar). Els jocs
ortotipogràfics (emoticones, xifres i símbols amb valors fonètics, dibuixos).
Lluny però de l’escriptura normativa o el discurs acadèmic.
Pel que fa a la narració digital el pas del paper a la xarxa afavoreix que
sigui multimodal (pot integrar fotos, vídeos, música i sons), amb barreja
d’elements procedents d’altres fonts; més llegida i comentada perquè internet
posa en contacte lectors i autors i més cooperativa perquè pot estar elaborada
per diverses mans, gràcies a les eines col·laboratives en línia que ofereix el
Web 2.0. Ryan postula la lectura hipermediàtica interactiva o autorreflexiva “per potenciar la consciència del desig
d’immersió del lectors mantenint de forma temporal el seu cos virtual fora del
món textual”.[9]
Heras creu que “L’hipertext és el
desafiament a la creativitat a escriure sobre un suport nou, en un nou espai i
per a una nova relació física del lector amb el text”.[10]
I Koskimaa diu que l’hipertext tracta, en definitiva “de la llibertat en l’acte de lectura”.[11]
La lectura i l’escriptura a internet és molt diferent a la de la galàxia
Gutemberg. Moreno opina que “cada lector,
al llegir , escull el seu propi camí, és a dir, un text diferent que mai no
esgota del tot. Cap text en quant part d’una xarxa hipertextual, és exhaurit
del tot i és en bona part un ‘text sense lectors’ o, encara millor un text en
el que intervenim traient mostres i alternant en una o altra forma”.[12]
Hem d’apuntar-nos a les innovacions
d’aquest món global per estar més lletrats, més formats i informats, més
connectats, i per ser més cooperatius,
multiculturals i plurilingües, més crítics i, potser, més lliures.
[1] Marc
Prensky va escriure Digital Natives, Digital Immigrants l’any 2001. Podeu llegir
l’article Nativos e inmigrantes
digitales. Versió castellana de
Digital
Natives, Digital immigrants. Distribuidora SEK, SA. Madrid, 2010. En
línia a http://www.marcprensky.com/writing/Prensky-NATIVOS%20E%20INMIGRANTES%20DIGITALES%20(SEK).pdf
[3] Williams i Rowlands citats per
Daniel Cassany a En_línia. Llegir i escriure a la
xarxa . Pàg. 19 Peter Williams i
Ian Rowlands són autors de l’article Information
Behaviour of the Researcher of The Future. A British
Library and JISC Study (Joint Information Systems Comittee). Versió resumida en
castellà: “Informe Ciber. Comportamiento informacional del investigador del
futuro”, Anales de documentación, 11: 235-258. 2008. En línia a http://revistas.um.es/analesdoc/article/viewFile/24921/24221
[6] George
P Landow a Hipertexto 3.0. Teoría crítica y nuevos medios en la era de la
globalización. Pàg. 56
[7] Carlos Moreno
Hernández a Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura
electrónica. UNED, Madrid, 1998. Pàg. 15
[8] Isidro Moreno és autor de l’article Escritura hipermedia y lectoautores
dins Escrituras
digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual Virgilio
Tortosa (Ed). Publicaciones Universidad de Alicante. Alicante, 2008. Pàg. 21
[9] Marie-Laure Ryan
citada per Domingo Sánchez-Mesa a Las
nuevas fronteres de la literatura: La narrativa electrónica. Pàg. 240
[10] Heras, citat per
Carlos Moreno Hernández a Literatura e Hipertexto. De la cultura
manuscrita a la cultura electrónica. Pàg. 20
[11] Raine Koskimaa a ‘Close
reading’: hipertextos de ficción. UOC. Barcelona , Pàg. 184.
[12] Carlos Moreno a partir
d’Aarseth a Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura
electrónica. Pàg. 27
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada