La principal característica de l’hipertext seria la seva “capacitat d’emular l’organització associativa
de la memòria humana”.[1]
Una memòria sense limitacions. Crec que aquesta idea estaria lligada a la dels
teòrics de la informació que utilitzen la ‘metàfora de l’ordinador’ per a fer entendre com funciona la ment
humana. Per a Damasio vindria de la idea cartesiana ‘d’una ment separada del
cos’[2]
En el llibre El error de Descartes, AntonioDamasio
La memòria, com recorda Campàs, “no porta a terme una
recerca seqüencial”[5] sinó una
associació d’idees. I la navegació hipertext reproduiria el funcionament de la
memòria humana. Vannevar Bush considerava que els humans pensem per
associacions d’aquí la seva proposta del sistema Memex (MEMory EXtender), una
màquina que simulava la memòria humana, prototipus d’hipertext i que teoritzà
en el seu article As We May Think[6].
En aquella mateixa època Wittgenstein feia una reflexió sobre “la dificultat de
donar als pensaments una adequada representació lingüística amb les formes
tradicionals”.[7] D’alguna
manera, el nostre pensament estaria condicionat pel suport emprat.
[1] Joan Campàs a L’hipertext.
Editorial UOC. Barcelona, 2005. Pàg.45
[2] Com
diu Antonio Damasio “La idea cartesiana
d’una ment separada del cos potser va ser l’origen , a mitjan segle XX, de la
metàfora de la ment com un programa informàtic. En realitat, si la ment pot
separar-se del cos potser es pot intentar comprendre-la sense apel·lar a la neurobiologia”. Antonio Damasio a El error de Descartes. Crítica.
Drakontos Bolsillo. Barcelona, 2006. Pàg, 286
[3] Antonio Damasio suggereix que “Els sentiments constitueixen una poderosa influencia sobre la raó, que
els sistemes cerebrals que els sentiments requereixen es troben embullats en
els que li calen a aquesta, i que aquests sistemes específics estan
entreteixits com els que regulen el cos (…) La raó sembla dependre de sistemes
cerebrals específics, alguns dels quals resulten processar sentiments”. Antonio Damasio a El error de Descartes Pàg. 260. També us pot interesar: Ramon Alcoberro a René Descartes. Filosofia i
pensament. En línea a http://www.alcoberro.info/planes/descartes4.htm
[4] Per a Damasio “Potser
que la complexitat de la ment humana sigui tal que la solució del problema no
podrà saber-se mai per les nostres limitacions intrínsiques. Potser ni tan sols
hauríem de parlar de problemes en absolut i referir-nos, en canvi, a un misteri
recorrent a una distinció entre qüestions a les que la ciència pot aproximar-se
de manera adequada i qüestions que es probable que eludeixin sempre la ciència”. Antonio Damasio a El error de Descartes Pàg. 17
[5] “La innovació principal de
l'hipertext no és el mètode d'organització en si, fidel reflex de l'estructura
associativa utilitzada per la ment humana per a relacionar conceptes, sinó la
seva automatització. Es parteix de la idea que en qualsevol procés de presa de
decisions, la nostra memòria no porta a terme una recerca seqüencial de
conceptes, sinó que el procés seguit és identificable com un joc d'associació
d'idees: de la mateixa manera que un record n'evoca un altre, i les idees van
prenent cos incrementalment, en l'hipertext un fragment d'informació evoca els
conceptes relacionats a partir d'enllaços automàtics”. Joan Campàs a L’hipertext. Editorial
UOC. Barcelona, 2005. Pàgs.45-46
[6] Bush volia
desenvolupar un sistema de recuperació de la informació que funcionés com la
ment humana: “La ment humana (...)
treballa (...) per associació. Quan capta un element, salta de seguida al
següent que li suggereix l’associació d’idees, segons una complexa xarxa de
pistes que mantenen les cèl·lules cerebrals (...) Reproduir artificialment
aquest mecanisme és impensable, però alguna cosa sí que en podem aprendre (...)
La selecció per associació, sense necessitat d’índex, es pot mecanitzar...” Joan Campàs a Art, literatura i ordinador. Pàg. 15
[7] Vegeu el prefaci a les
Investigacions filosòfiques a Joan Campàs a L’hipertext. Pàgs. 13-15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada