EL PARADIGMA DE LA COMPLEXITAT: UN ESQUEMA

Per esquematitzar el ‘paradigma de la complexitat’,  desenvolupat per Morin, Campàs proposa catorze conceptes que resumeixo:

1. Inclusiu: incorpora la incertesa i el soroll. També és incerta la xarxa hipertextual. No podem recórrer tot l’hipertext.
2. Incomplet: mai no tindrem un saber total  La xarxa hipertextual és oberta i en evolució amb aportacions de cada interactor i, per tant, polisèmica.
3. Transdiciplinar: integra diferents camps del coneixement i s’oposa a la disjunció cartesiana pròpia del paradigma de la simplicitat. En l’hipertext tot està relacionat.
4. Ecològic: Tota acció executada entra en un joc d’interaccions i retroaccions. Les conseqüències ultimes de l’acció no es poden predir. En l’hipertext tampoc no es pot predir la conseqüència d’establir un enllaç.
5. Múltiple: Incorpora molts punts de vista. Un ecosistema obert que teixeix ponts. Com l’estructura de xarxa de l’hipertext que afavoreix un nou tipus de proximitat entre disciplines i sabers.
6. Integrador de subjecte i objecte: Comprèn els límits del coneixement. El subjecte és alhora objecte d’estudi.  També hi ha una nova relació entre subjecte i objecte en el llenguatge hipertextual, es trenca la frontera entre emissor i receptor i no hi ha una única manera d’accedir a la realitat.
7. Integral: A diferència del paradigma de la simplicitat que integrava la raó, s’integren la imaginació i els sentiments del subjecte a més d’estar obert a l’inesperat. L’hipertext i el multimèdia fan, com el llenguatge oral, una lliure associació d’idees.
8. Dialògic: la complexitat pensada com a ‘u i múltiple’, ‘el tot i les parts’, ‘l’ordre i el desordre’. L’hipertext estableix el diàleg a partir dels enllaços.
9. Conjuntiu: el pensament complex pot concebre la conjunció del que és ‘u’ i el que és ‘múltiple’. En l’hipertext tant poden enllaçar dues idees interessants com dues que no tenen sentit.
10.  Sistèmic: En la complexitat ‘el tot és més que la suma de les parts’ o no, ja que hi ha trets que romanen inhibits. Igual que en l’hipertext amb la suma d’enllaços i nodes.
11. Hologramàtic: No només la part està en el tot, sinó que el tot està en la part. En l’hipertext un node conté en la seva naturalesa la idea que funciona en xarxa, en un tot.
12. (A)causal: en la recursivitat organitzacional, com en un bucle, els individus produeixen la societat que produeix als individus. Com en l’hipertext els nodes fan la xarxa i la xarxa fa els nodes.
13.  Autoorganitzat: res en l’univers no és producte de l’atzar ni del desordre. La complexitat del subjecte no s’esgota en el seu egocentrisme. Existeix el ‘jo’ perquè existeixen els altres. L’hipertext també té un procés autoorganitzador que el dóna el lector.
14. Autocrític: l’home mesura l’adequació del seu coneixement a la realitat des d’una racionalitat autocrítica.  Un concepte difícil d’aplicar a l’hipertext malgrat la multiplicitat de procedències de la informació que així ens ho pot fer pensar.