Javier
Atencia, i Antonio García Linares, de Brain Dynamics, fan un recorregut pel
cervell comparant les seves parts amb els elements d’un ordinador.
divendres, 11 d’abril del 2014
dijous, 10 d’abril del 2014
EL PARADIGMA HIPERTEXTUAL
En aquest moment cada
vegada més complex, l’hipertext ha esdevingut un dels elements inqüestionables
de la postmodernitat. L’hipertext
dilueix la frontera entre lector i escriptor, ja que hom pot ser interactiu i
crear trajectes. La multilinealitat permet una gran pluralitat de recorreguts.
La connectivitat et permet el teu propi recorregut, l’usuari decideix què
activa i què no. A més ha esdevingut una nova realitat comunicativa. Com
recorda Landow,
L’hipertext ens
permet gestionar la complexitat. És un grup d’interconnexions il·limitat on
cada persona pot esdevenir un editor. Seguint les idees de Lluís Codina sobre
hipertext [2]: com a
model teòric, podem organitzar la informació per a llegir-la de manera
associativa i, com a abstracció; la cultura escrita produïda per la humanitat
pot estar a l’abast dels usuaris en l’univers telemàtic gràcies als ordinadors
interconnectats i el ciberespai. L’usuari de l’hipertext esdevé participant
actiu. La tecnologia té la seva pròpia dinàmica Com diu Castells: “Un nou paradigma integra descobriments en
un sistema coherent de realitzacions caracteritzats per la seva sinergia. Un
paradigma tecnològic organitza la gamma disponible de tecnologies al voltant
d’un nucli que incrementa el rendiment de cadascuna d’aquestes”.[3] No
seria aquest el cas de l’hipertext?
La World Wide Web és
un sistema d’informació que des de fa més d’un quart de segle ens permet tenir
a l’abast el multimèdia i l’hipertext , i la seva tecnologia ens ha fet canviar
la manera com interactuem tota la humanitat. Als joves, la xarxa, els ha permès
ser nadius digitals. Per a Derrick de Kerckhove: “L’hipertext fa que la memòria de qualsevol persona esdevingui la
memòria de la resta de persones i converteix la Xarxa en la primera memòria
mundial”.[4]
L’hipertext i altres
Tic han obert una nova manera d’accedir, recórrer i interpretar la informació.
Posarà al nostre abast noves formes i continguts. Algunes coses canvien quan
passem del text a l’hipertext. D’una estructura de la informació lineal o
seqüencial passem a una altra no seqüencial o multiseqüencial; del suport paper
al suport electrònic o digital; si en el text el dispositiu de lectura és el
llibre, en l’hipertext és la pantalla; de la lectura passem a la navegació i de
la taula de continguts al mapa de navegació; mentre el contingut i les imatges
en el model textual és estàtic, en l’hipertextual poden haver-hi imatges
estàtiques i dinàmiques, àudio, vídeo,
text i altres procediments interactius; si el text és fàcil de portar i usar i
llegir a qualsevol lloc, per a l’hipertext ens caldrà un ordinador o un altre
dispositiu de lectura multimèdia. El
nou paradigma hipertextual és consolidarà abans que arribi una nova revolució
científica a canviar-lo?
[1]
George P, LANDOW, Hipertexto 3.0. Teoría crítica y
Nuevos medios en la era de la globalización. Paidós. Barcelona, 2009.
Pàg. 24
[2] Lluís Codina, citat
per Campàs a Escriptures hipertextauls.
Pàg. 36.
[3] Manuel Castells a La interacció
entre les tecnologies de la informació i la comunicació i la societat xarxa: un
procés de canvi històric. Coneixement i societa 1. Generalitat de
Catalunya. En línea a http://www10.gencat.net/dursi/generados/catala/departament/recurs/doc/01_art_castells.pdf
[4] Derrick de Kerckhove a Inteligencias en conexión. Hacia una
sociedad de la Web. Gedisa. Barcelona, 1999. Material del curs
SOROLL, SISTEMA I CAOS
En la relació entre
el paradigma de la complexitat i l’hipertext hi ha tres nocions que no podem
obviar i que ens han de permetre comprendre millor allò que ha estat amagat o
exclòs per un sistema massa racional:
·
Soroll:
un factor de pertorbació i de desordre que cal eliminar o neutralitzar
(Shannon)
· Sistema:
un complex d’elements en interacció essent aquestes
interaccions de naturalesa no aleatòria (Bertalanffy)
· Caos:
la
relació entre ordre i desordre es pot veure de tres maneres; l’ordre pot engendrar
el desordre, el caos és la condició de l’ordre i el caos pot generar l’ordre.
(Henri Poincaré/ Edward Lorenz)
Per a Campàs, en
l’actualitat: “amb Internet, el saber no és localitzat, sinó ‘distribuït’ (...
i) l’hipertext pot ser considerat com una
resposta adequada al repte de la complexitat”[1]
EL PARADIGMA DE LA COMPLEXITAT: UN ESQUEMA
Per esquematitzar el
‘paradigma de la complexitat’, desenvolupat per Morin, Campàs proposa catorze
conceptes que resumeixo:
- Inclusiu:
incorpora la incertesa i el soroll. També és incerta la xarxa
hipertextual. No podem recórrer tot l’hipertext.
- Incomplet:
mai no tindrem un saber total La
xarxa hipertextual és oberta i en evolució amb aportacions de cada
interactor i, per tant, polisèmica.
- Transdiciplinar:
integra diferents camps del coneixement i s’oposa a la disjunció
cartesiana pròpia del paradigma de la simplicitat. En l’hipertext tot està
relacionat.
- Ecològic:
Tota acció executada entra en un joc d’interaccions i retroaccions. Les
conseqüències ultimes de l’acció no es poden predir. En l’hipertext tampoc
no es pot predir la conseqüència d’establir un enllaç.
- Múltiple:
Incorpora molts punts de vista. Un ecosistema obert que teixeix ponts. Com
l’estructura de xarxa de l’hipertext que afavoreix un nou tipus de
proximitat entre disciplines i sabers.
- Integrador
de subjecte i objecte: Comprèn els límits del coneixement. El subjecte és
alhora objecte d’estudi. També hi
ha una nova relació entre subjecte i objecte en el llenguatge hipertextual,
es trenca la frontera entre emissor i receptor i no hi ha una única manera
d’accedir a la realitat.
- Integral:
A diferència del paradigma de la simplicitat que integrava la raó,
s’integren la imaginació i els sentiments del subjecte a més d’estar obert
a l’inesperat. L’hipertext i el multimèdia fan, com el llenguatge oral,
una lliure associació d’idees.
- Dialògic:
la complexitat pensada com a ‘u i múltiple’, ‘el tot i les parts’,
‘l’ordre i el desordre’. L’hipertext estableix el diàleg a partir dels
enllaços.
- Conjuntiu:
el pensament complex pot concebre la conjunció del que és ‘u’ i el que és
‘múltiple’. En l’hipertext tant poden enllaçar dues idees interessants com
dues que no tenen sentit.
- Sistèmic: En la complexitat ‘el tot és
més que la suma de les parts’ o no, ja que hi ha trets que romanen
inhibits. Igual que en l’hipertext amb la suma d’enllaços i nodes.
- Hologramàtic:
No només la part està en el tot, sinó que el tot està en la part. En
l’hipertext un node conté en la seva naturalesa la idea que funciona en
xarxa, en un tot.
- (A)causal:
en la recursivitat organitzacional, com en un bucle, els individus
produeixen la societat que produeix als individus. Com en l’hipertext els
nodes fan la xarxa i la xarxa fa els nodes.
- Autoorganitzat: res en l’univers no és
producte de l’atzar ni del desordre. La complexitat del subjecte no
s’esgota en el seu egocentrisme. Existeix el ‘jo’ perquè existeixen els
altres. L’hipertext també té un procés autoorganitzador que el dóna el
lector.
- Autocrític:
l’home mesura l’adequació del seu coneixement a la realitat des d’una
racionalitat autocrítica. Un
concepte difícil d’aplicar a l’hipertext malgrat la multiplicitat de
procedències de la informació que així ens ho pot fer pensar.
L'HIPERTEXT I EL PARADIGMA DE LA COMPLEXITAT
Davant la dificultat
de pensar la complexitat amb un pensament lineal hom ha fet bona la idea que “el còdex i el llibre són al pensament
lineal i al paradigma cartesià (o newtonià), el que l’hipertext és al pensament
no lineal i al paradigma de la complexitat”.[1]
La ciència del
paradigma racionalista es fonamentava en la noció d’ordre. Edgar Morin
Richard de Sezé pensa
que “tot pensament és complex, és la seva
expressió (conscient, escrita o oral) que el simplifica, el fa minvar, el
mutila, perquè l’obliga a organitzar-se linealment”.[3]
Per a Bush, vivim en una civilització tan complexa que ens cal mecanitzar els
registres.[4]
Segons Engelbart necessitem un canvi de
paradigma. [5] I Nelson pensa en el terme hipertext com a
‘escriptura no seqüencial’.[6]
També cal un canvi de
paradigma per pensar la complexitat, i
l’hipertext hi pot tenir una bona relació. D’alguna manera pot adaptar el
concepte de paradigma de Kuhn[7]
[1] Joan
Campàs El llibre com a
problema.Pàg.
52 Vegeu la versió en espanyol a http://biblioweb.sindominio.net/pensamiento/vbush-es.html
[2] Alcoberro
resumeix els principis de Morin: “1.- Principi dialògic: L'ordre i el desordre són enemics:
un suprimeix l'altre però, alhora, en determinats casos, col·laboren i
produeixen l'organització. 2.- Principi
de recursivitat organitzativa: Tot retroactua; els individus produeixen la
societat i alhora són produïts per ella: no hi ha estructura lineal
causa/efecte. Tot es produeix en un cicle, en un bucle, autoconstitutiu,
autoorganitzador i autoproductor. 3.- Principi hologramàtic La part no pot ser
concebuda sense el tot, ni el tot sense la part. En el nivell biològic, cada
cèl·lula conté la totalitat de la informació genètica d'un organisme. El tot i
la part formen part del mateix moviment.” A Edgar
Morin. Una introducció. En línea a
http://www.alcoberro.info/V1/morin1.htm
[3] Richard
de Sezé a Journal Public
pour Mélusine.CiItat per Joan Campàs a Art, literatura i ordinador. Història d’una
convergència. Pàg17
[4] Segons esmenta
Bush “L’home ha construït una civilització tan complexa que necessita
mecanitzar els seus registres d’una manera més completa si vol portar els seus
experiments a una conclusió lògica, i evitar que quedin merament empantanegats
a mig camí, tot posant a prova la seva memòria limitada”. Traduït de: Vannevar Bush “As
We May Think”. Joan Campàs. Aura digital en línia a http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/bush1.html
[5] Douglas
Engelbart afirma que
“La batalla final ha estat la
entaulada contra el conjunt prevalent de paradigmes. El que jo pretenia portar
a terme demanava un canvi de paradigma i, fins a cert punt, transforma les
nostres vides. Alguns aspectes d'això seran desagradables per alguns, però aprofitar-se
de les oportunitats que ofereix beneficiarà en darrera instància a la
humanitat”. Douglas Engelbart citat per
Núria Almirón a De Vannevar Bush a la
WWW. Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació: els
pares de la interfície humana. Pàgina 17. En línia a http://www.almiron.org/Almiron.org/Books_&_Book_Chapters_files/WWW-Bush.pdf
[6] Ted Nelson és
el primer a parlar d’hipertext: "text que s'entrellaça i permet diverses eleccions al
lector i que es llegeix millor sobre un monitor interactiu. Una sèrie de
fragments de text connectats mitjançant enllaços que permeten diversos
recorreguts al lector". A De Vannevar Bush a la WWW.
Una genealogia de la humanització de les tecnologies de la informació: els
pares de la interfície humana. Pàg. 22
[7]
John L Heilbron ho resumeix com: “Una dialèctica
encisadorament simple de canvi científic (llargs períodes de ‘ciència normal’
paradigmàtica interromputs per curtes ‘revolucions’)”. Pròleg a L’estructura
de les revolucions científiques de Thomas Kuhn. Obrador Edèndum. Santa
Coloma de Queralt, 2007. Pàg. 21
L'HIPERTEXT O EMULAR LA MEMÒRIA HUMANA
La principal característica de l’hipertext seria la seva “capacitat d’emular l’organització associativa
de la memòria humana”.[1]
Una memòria sense limitacions. Crec que aquesta idea estaria lligada a la dels
teòrics de la informació que utilitzen la ‘metàfora de l’ordinador’ per a fer entendre com funciona la ment
humana. Per a Damasio vindria de la idea cartesiana ‘d’una ment separada del
cos’[2]
En el llibre El error de Descartes, AntonioDamasio
La memòria, com recorda Campàs, “no porta a terme una
recerca seqüencial”[5] sinó una
associació d’idees. I la navegació hipertext reproduiria el funcionament de la
memòria humana. Vannevar Bush considerava que els humans pensem per
associacions d’aquí la seva proposta del sistema Memex (MEMory EXtender), una
màquina que simulava la memòria humana, prototipus d’hipertext i que teoritzà
en el seu article As We May Think[6].
En aquella mateixa època Wittgenstein feia una reflexió sobre “la dificultat de
donar als pensaments una adequada representació lingüística amb les formes
tradicionals”.[7] D’alguna
manera, el nostre pensament estaria condicionat pel suport emprat.
[1] Joan Campàs a L’hipertext.
Editorial UOC. Barcelona, 2005. Pàg.45
[2] Com
diu Antonio Damasio “La idea cartesiana
d’una ment separada del cos potser va ser l’origen , a mitjan segle XX, de la
metàfora de la ment com un programa informàtic. En realitat, si la ment pot
separar-se del cos potser es pot intentar comprendre-la sense apel·lar a la neurobiologia”. Antonio Damasio a El error de Descartes. Crítica.
Drakontos Bolsillo. Barcelona, 2006. Pàg, 286
[3] Antonio Damasio suggereix que “Els sentiments constitueixen una poderosa influencia sobre la raó, que
els sistemes cerebrals que els sentiments requereixen es troben embullats en
els que li calen a aquesta, i que aquests sistemes específics estan
entreteixits com els que regulen el cos (…) La raó sembla dependre de sistemes
cerebrals específics, alguns dels quals resulten processar sentiments”. Antonio Damasio a El error de Descartes Pàg. 260. També us pot interesar: Ramon Alcoberro a René Descartes. Filosofia i
pensament. En línea a http://www.alcoberro.info/planes/descartes4.htm
[4] Per a Damasio “Potser
que la complexitat de la ment humana sigui tal que la solució del problema no
podrà saber-se mai per les nostres limitacions intrínsiques. Potser ni tan sols
hauríem de parlar de problemes en absolut i referir-nos, en canvi, a un misteri
recorrent a una distinció entre qüestions a les que la ciència pot aproximar-se
de manera adequada i qüestions que es probable que eludeixin sempre la ciència”. Antonio Damasio a El error de Descartes Pàg. 17
[5] “La innovació principal de
l'hipertext no és el mètode d'organització en si, fidel reflex de l'estructura
associativa utilitzada per la ment humana per a relacionar conceptes, sinó la
seva automatització. Es parteix de la idea que en qualsevol procés de presa de
decisions, la nostra memòria no porta a terme una recerca seqüencial de
conceptes, sinó que el procés seguit és identificable com un joc d'associació
d'idees: de la mateixa manera que un record n'evoca un altre, i les idees van
prenent cos incrementalment, en l'hipertext un fragment d'informació evoca els
conceptes relacionats a partir d'enllaços automàtics”. Joan Campàs a L’hipertext. Editorial
UOC. Barcelona, 2005. Pàgs.45-46
[6] Bush volia
desenvolupar un sistema de recuperació de la informació que funcionés com la
ment humana: “La ment humana (...)
treballa (...) per associació. Quan capta un element, salta de seguida al
següent que li suggereix l’associació d’idees, segons una complexa xarxa de
pistes que mantenen les cèl·lules cerebrals (...) Reproduir artificialment
aquest mecanisme és impensable, però alguna cosa sí que en podem aprendre (...)
La selecció per associació, sense necessitat d’índex, es pot mecanitzar...” Joan Campàs a Art, literatura i ordinador. Pàg. 15
[7] Vegeu el prefaci a les
Investigacions filosòfiques a Joan Campàs a L’hipertext. Pàgs. 13-15
EL PARADIGMA DE LA RACIONALITAT LINEAL
El racionalisme, que
es desenvolupa a partir del segle XVII i que troba en Descartes
D’altra banda, la
invenció de la impremta, va permetre desplegar el pensament per mitjà de
l’escriptura. Però, d’alguna manera, el va sotmetre al mode lineal i jeràrquic
que imposa l’imprès. Per això ens preguntem, es pot pensar la complexitat amb
un pensament lineal? Joan Campàs intueix “una
correlació entre llibre, capitalisme i racionalitat, d’una banda, i hipertext,
societat del coneixement i complexitat, de l’altra”.[2]
Durant cinc-cents
anys el model cultural occidental s’ha centrat en el llibre, tant pel que fa al
suport i al format, com a la manera d’expressar els pensaments. Abans,
l’escriptura i la lectura era quelcom minoritari. L’oralitat tenia un caràcter circular.
L’escriptura en serà ‘suplement’.[3]
Amb
la impremta i l’edició de llibres, fulletons i altres publicacions la nostra
manera d’entendre el món i la realitat canvia, perquè el nostre pensament, la
nostra mentalitat, es torna lineal. A
partir de les revolucions democràtiques del segle XVIII podem parlar d’una
‘civilització moderna del llibre’.[4]
Malgrat tot, la industrialització i estandardització del llibre ens encotilla i
acaba esdevenint el problema. Tot i ser el mitjà clàssic de transmissió del
coneixement, del saber o del pensament d’altri, el terme llibre comporta un
equívoc: “és alhora significant i
significat”.[5] El marc
del text, lineal i seqüencial, estructura el significat i el condiciona. Amb
l’hipertext, que modifica la textualitat, es clou el període de ‘l’objectivitat
radical’.[6]
Som en el període de la ‘subjectivitat radical’?.
Per a Maria Jesús
Lamarca,[7]
l’anàlisi del pas del text a l’hipertext es pot fer des de dues perspectives
diferents. Una perspectiva tecnológica
que inclouria el pas del paper a la pantalla (l’escriptura, la lectura,
l’interfície gràfica), el recorregut tecnològic (de l’àbac a la xarxa) i la
historia dels ordinadors expressada en generacions de materials. I una perspectiva conceptual que esmentaria
els autors que pensen en una nova racionalitat en la qual les idees no són
seqüencial (Wittgenstein, Foucault, Barthes, Derrida…) i que s’assemblarien més
al concepte hipertext encunyat per Nelson. La historia de la imatge i el text
(la seva diàlectica, els mitjans icònics, el disseny gràfic) per passar a
parlar de l’hipertext en la literatura (concebut com a lectura no seqüencial) i
de l’hipertext com la gran enciclopèdia de la humanitat.
[1] Els tres grans
principis del ‘paradigma de la simplificació’ segons Campàs serien: “El principi de la disjunció, que considera
que l’objecte del coneixement ha d’estar separat del subjecte que coneix i que
cada disciplina s’ha de constituir de manera autònoma; el principi de reducció,
que privilegia el coneixement dels constituents d’un sistema més que la seva
globalitat, i el principi d’abstracció, que ho remet tot a equacions i fórmules
que governen entitats quantificades”. Joan Campàs a L’hipertext. Editorial
UOC. Barcelona, 2005. Pàg. 18.
[2] Joan Campàs a Art, literatura i ordinador. Història d’una
convergència. Dins L’hipertext en les humanitats. UOC.
Barcelona, 2005. Pàg. 5
[3] Campàs
parafraseja Derrida quan diu que “l’escrit
és el suplement del que és oral, perquè s’hi afegeix i perquè el vol
substituir, sense assolir-ho mai del tot, fins i tot en l’era del predomini
imprès. Amb el paradigma hipertextual aquest predomini està variant, modificant
per tant, la mateixa textualitat”. Joan
Campàs El
llibre com a problema. Dins L’hipertext
en les humanitats. UOC. Barcelona, 2005. Pàg. 33
[4] Per a
Campàs: representa una visió particular de la vida
cultural vertebrada al voltant dels ideals de l’individu autònom, l’accés
universal al coneixement i el debat i la reflexió públiques, i és una solució
reguladora entre ideals socials contraposats: el concepte d’autor individual
amb drets i responsabilitats determinats, el valor de l’accés democràtic al
coneixement útil i la fe en la lliure competència de mercat com el mecanisme
més eficaç de l’intercanvi públic. Joan Campàs
El
llibre com a problema. Dins L’hipertext
en les humanitats. UOC. Barcelona, 2005. Pàg. 12
[5]
Campàs remarca l’equívoc del terme llibre “que designa alhora un
material que serveix de suport als signes i el contingut intel·lectual que
comporten aquests signes, és a dir, que és alhora significant i significat” Joan Campàs El llibre com a problema. Pàg. 13
[6] Joan Campàs assegura
que “Amb
l’hipertext es passaria de l’objectivitat radical, la de Descartes i Newton, a
la subjectivitat radical, és a dir, la virtual, el punt de vista quàntic, que
depèn de l’observador”. Joan Campàs i Montaner, Escriptures
hipertextuals. Aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet. Dossier d’Escriptures hipertextuals. UOC.
Pàg. 69
DE LA RACIONALITAT LINEAL CARTESIANA AL PARADIGMA DE LA HIPERTEXTUALITAT
L’adveniment de les
tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i d’Internet ha suposat
haver de conviure amb uns canvis vertiginosos. Això comportarà que el món quedi
dividit en comunitats preelectròniques –amb poques possibilitats
d’interrelacionar-se- i comunitats interactives. Marshall McLuhan[1],
a qui devem l’afirmació ‘el mitjà és el missatge’, apunta tres eres
civilitzadores que serien com extensions dels sentits de l’esser humà: L’era
prealfabètica o societat oral (dominada per l’oïda); l’era alfabètica o
societat escrita (dominada pel sentit de la vista) i l’era electrònica o aldea
global (en la qual es produeix l’extensió del nostre sistema sensorial gràcies
als mitjans electrònics).
Quan Gutenberg
inventà la impremta (S.XV) va revolucionar la nostra cosmovisió i va comportar
l’emergència de la ‘perspectiva única’. La
mentalitat es tornà lineal. Les tecnologies digitals actuals ho capgiren.
Tot plegat suposa un canvi de paradigma i passarem de la racionalitat lineal
cartesiana al paradigma de la hipertextualitat, que relacionaria hipertext i complexitat.
[1] Anna Estrada i Miquel
Rodrigo ens apropen a les idees força de
McLuhan, representant del determinisme tecnològic, a Teories de la comunicació.
Editorial UOC. Barcelona, 2009. Pàgs. 183-187.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)